dijous, 24 d’abril de 2014

La història bruta (post-dia del llibre 2014)


Vaig anar a parlar al Casal de les àvies i els avis de Collbató amb el pretext de la novel·la Aire brut. Trobar-me entre una trentena de persones molt majors d'edat parlant de la post-guerra espanyola em va dur a pensar sobre les paradoxes de la vida. I vaig recordar:

Fa molts anys, més o menys pel febrer de 1989 i quan estudiava Magisteri, vaig fer unes pràctiques en una escola d'adults de Barcelona. Les alumnes eren senyores d'uns setanta anys a qui havien impedit aprendre a llegir i a escriure, condemnades a ser mestresses de casa per imperatiu legal. A mi no se'm va acudir res millor (beneïda, exquisida ingenuïtat de la primera joventut) que proposar-los la següent activitat: fer una coca de llardons i explicar alhora la recepta en català, per imperatiu legal. Encara avui recordo les mirades perplexes. En acabat, i mentre els mostrava una coca dadaïsta, una d'elles va opinar finalment:
-Hijo, igual un día serás un buen maestro, pero nos ha quedao claro que en tu vida habías hecho una coca. Tu, de cocina, es que ni pajolera idea...

Hi havia una intel·ligència clara i lluminosa en aquella observació: pot transmetre coneixement aquell qui tan sols exhibeix un títol universitari? Quin coneixement té el qui ha viscut en les aules?

Parlar dels anys quaranta i de la guerra i de la post-guerra a un auditori atent que té més de setanta anys és una gosadia: com si no hagués après res d'aquella lliçó dels vint anys. El dia 23 d'abril del 2014 vaig caure en el mateix error. Allò que sé dels anys quaranta en la nostra pobra Espanya és allò que m'han explicat els pares i els avis, i sobretot allò que he llegit. Però aquest cop el resultat fou diferent, la resposta fou una altra. Què ha canviat? Potser entre escoltar i llegir he arribat a conèixer el significat del mot sofriment.

És emocionant veure quanta feina hi ha per fer: la majoria de les persones que van parlar durant la tertúlia van reconèixer la cortina de por i de silenci que s'abat sobre la memòria. Van explicar fets que mai no han explicat en públic, i van coincidir a dir que en la majoria de les cases mai no vam parlar d'aquest tema.

Hi ha una emoció continguda i alhora vibrant i terrible en les veus: van matar el meu germà, vam viure amagats en una balma de la muntanya, els camps de vinyes eren plens de cràters de les bombes, el meu oncle s'havia amagat i van matar la tieta per no dir-los on podien trobar-lo, és molt difícil dir-li bon dia al que ens va denunciar, no teníem ni un mal dia de festa, vam viure amb molta por

Malhaurat el país que té una entitat oficial amb funcionaris i logotips titulada Memòria històrica: alguna cosa no ha anat bé, alguna cosa no va gens bé. És la dignitat de les persones allò que ha quedat malmès i que mai no s'ha refet: el meu pare no em va explicar mai res, ara penso que el pare i la mare no em van ensenyar res. Quanta por i quanta vergonya en aquell pare i en aquella mare...! Perquè les persones no són un ens abstracte ni la memòria històrica no vol dir res quan és un organisme governamental: les persones tenen un nom i un cognom i una vida, i uns records amb rostres, amb gana, amb vergonya i amb por.

Sento -horroritzat de vegades- que els perdedors seguim perdent cada dia, i els guanyadors guanyen cada dia. Aquesta guerra la vam perdre ahir, la perdem avui i la tornarem a perdre demà. Tan sols podem gaudir breument de victòries menudes com la que vaig viure ahir. Tan sols per això és un luxe i un plaer haver combatut amb un llibre (llibret) i una tertúlia amb els meus avis.

Gràcies a la Sílvia Closas, l'Assumpta Muset i l'Ana Úbeda. I a totes aquelles àvies i algun avi de qui en retindré els rostres i la veu.

dimarts, 22 d’abril de 2014

Pressuposar sant Jordi


Com que aquest bloc tracta de llibres (no només de llibres però sobretot de llibres), hom pressuposa que una entrada que entra el dia 22 d'abril contindrà una recomanació llibretera,

Com que l'autor del bloc publica un llibre cada set anys, més o menys cada set anys, i en el darrer any en va publicar un, hom pressuposa que la recomanació serà el meu llibre, i que, de forma més o menys elegant, trista, suplicant o llastimosa haurà confegit un text que només vol dir sisplau compra el meu llibre.

Però vet aquí: he decidit posar una fotografia dels tres llibres que estic llegint aquests dies. I il·lustrar-ho amb un dibuix que representa una planta que, contra les pressuposicions, no és una rosa malgrat que té punxes a les fulles, però la tija lliure d'espines.

Algú podria pensar, no obstant això, que tot plegat només és una estratègia per fer una entrada d'allò més vulgar i previsible. I si algó ho pensa, jo pensaré que m'havia d'haver quedat llegint i no escriure cap nova entrada el dia 22 d'abril.

Il·lustració urticant, L.B., 2014



dijous, 17 d’abril de 2014

El meu primer conte futurista


El dotze de juny del 2014 vaig tenir el somni més estrany de la meva vida. I tres dies després em vaig morir.

Que el somni era estrany no és la millor forma de definir-lo, precisament perquè tots els esdeveniments, objectes i emocions somiades eren d'una absoluta normalitat. Els sons, les perspectives, la llum, la gravetat... tot es comportava segons les lleis del món real. És justament aquesta normalitat allò que el feia estrany, diferent de tots els somnis que havia somiat fins aquell dia i dels que en guardava memòria. Procuraré explicar-lo amb ordre i de forma entenedora:

El telèfon sona a primera hora, a quarts de set. Una veu clara i assèptica em demana pel meu nom i cognoms. De fons se senten els ecos d'una megafonia que llança avisos, podria ser un aeroport però és un hospital. Em demana que hi vagi com més aviat millor. No em pot explicar la qüestió per telèfon però m'adverteix que és un assumpte molt important per a mi. El to és seriós, i resulta convincent per l'assertivitat i per un cert deix gairebé tràgic. Després d'insistir-hi només m'explica que tenen un pacient en estat de coma, i que té una certa relació amb mi. 
A mig matí he aconseguit negociar dos dies de permís a la feina. Agafo un tren que em du a la ciutat gallega de Vigo. Busco l'Hospital Xeral, al carrer de Pizarro, una adreça cèntrica. El cel està encapotat però no plou. Em presenten el doctor Cortés, un neurocirurgià que em rep al seu despatx més aviat auster. 
L'home s'embarbussa, demana disculpes per anticipat. El que li explicaré li semblarà molt estrany, i ho entenc. Perquè a mi també em sembla... m'ha costat molt comprendre-ho. Em demana la data de naixement. El trenta de novembre del vuitanta-u, li dic. Cortés estussega, s'escura la gola i fa petar la llengua i finalment es decideix. 
El trenta de novembre del vuitanta-u va ingressar un pacient a l'hospital. Un ferit, en realitat. Un terrible accident laboral a les drassanes Vulcano. Es diu Xulio. Múltiples lesions, i especialment un important traumatisme cranial. Va quedar en coma, un coma profund. 
-Cregui'm que ho hem provat tot, totes les tècniques. Però no es desperta ni es despertarà mai, és irreversible. Ara fa uns dies, la família ha decidit desconnectar-lo, i perdoni per l'expressió tan eufemística. 
He escoltat atentament, esperant el moment del relat que m'ateny a mi, però no he entès res. Tret de la coincidència en les dates, no puc comprendre què faig aquí.
-Fa uns dies el nostre pacient va tenir una petita reacció davant d'una substància que li vam administrar. És el darrer recurs conegut. Va reaccionar uns minuts i després va recaure. Aquesta recaiguda és el que ens demostra que el coma no té sortida. I és el factor que ha fet decidir la família a suspendre... 
El doctor Cortés s'alça de la cadira i es planta davant de la finestra a contemplar els núvols. Llavors per fi explica que el seu malalt, en estat de semi-inconsciència, va parlar-los de mi. Hi érem jo, una infermera i la germana del pacient, de manera que aquests ds testimonis li ho poden certificar, si vol. Ens va explicar la seva vida, la de vostè. Amb tots els detalls. La conclusió, per més sorprenent que sigui, és òbvia: vostè, la seva vida, són el somni del nostre pacient. Hi ha neuròlegs que sempre han defensat que el cervell dels qui estan en coma pot somiar, i és ben probable. 
Ens trobem davant d'un fenomen que no sabem explicar, i no es cregui que tot això és gens fàcil. A mi m'inquieta molt, la veritat. El doctor es toca els cabells, es frega el clatell i observo com té la pell entresuada, els porus oberts. Els dits li tremolen. Jo ara estic parlant amb vostè, i això indica que formo part del somni, que d'alguna manera jo també... La ciutat, aquests carrers, el cel ennuvolat. En aquests moments, necessàriament, tot això és el somni del pobre Xulio. 
De sobte calla i em mira intensament. S'asseu. Tot i que seria més correcte dir que es deixa caure a la butaca de plàstic negre.
-Podem fer milers d'especulacions, però la qüestió és aquesta: d'aquí a quaranta-vuit hores desconnectarem en Xulio i tot s'acabarà. I crec que li ho havia de dir.
-El puc veure?
A través d'una finestreta rectangular miro durant un minut el rostre damunt del coixí blanc. Em produeix una emoció desconeguda, un lleu estreminent a l'estómac i poc més. Diria que no el conec de res i alhora tinc la impressió d'haver-lo vist algun cop, potser hem coincidit alguna vegada en una andana del metro, al carrer esperant un semàfor, a la cua del supermercat. 
Surto de l'hospital i camino en direcció al mar. M'endinso pel Casco Vello de la ciutat, observo atentament l'Església de Santa Maria. Surto a l'avinguda Beiramar i miro l'horitzó. Al fons de tot sembla que el sol està trencant la capa de núvols. Contemplo la badia i m'assec en una pilona de formigó pintada de blanc. Passa un home gran empenyent un carretó de supermercat ple d'andròmines: tubs de metall, un embalum de roba vella, cartrons, el radiador d'una nevera. Un osset de peluix penja, lligat pel coll, del seu cinturó. Llavors apareix un cotxe esportiu d'argent que fa sonar el clàxon perquè s'aparti el vell del carretó. El somni d'en Xulio és molt imperfecte, penso. En Xulio no sap ni somiar, pobre diable. 

_______________________
El títol provisional del conte és Drone 

dilluns, 14 d’abril de 2014

Juan Marsé, els mestres i el plaer


El lector està format per una llista de trobades felices amb la lectura. Diria que les persones esdevenim lectores si l'atzar (o la paciència, també) ens concedeixen la gràcia i ens topem amb llibres que ens parlen, ens emocionen i ens deixen asseguts durant hores, fascinats per les fileres de mots que, com una corrua de formiguetes, ens expliquen que més enllà del món real hi ha el món enorme de la ficció. El plaer consisteix en comprendre -de vegades de sobte, com en una il·luminació o una epifania- la meravellosa interacció entre els dos mons. Després de la física quàntica, no he vist mai res de més més misteriós que aquest joc tan complexe: les influències de l'imaginari sobre el real i a la inversa.

Hom esdevé lector per atzar i perquè té paciència (paciència per insistir i reincidir, per superar els desenganys, per aprendre). I sobretot perquè algú li ha donat l'oportunitat de llegir. D'això se'n diu educació, i per desgràcia no és un valor gaire preuat en aquests dies. Diria que jo sóc lector perquè a casa hi havia molts llibres i perquè el pare i la mare -sobretot la mare- llegien. I especialment perquè durant els anys d'estudiar em vaig trobar mestres que em van transmetre una emoció més que no pas una idea o un concepte: que la lectura és una activitat màgica. Allò que passava dintre meu quan, de menut, llegia no ho sé explicar. Jo vivia en un món petit i molt gris. I allò que els llibres van fer amb mi només ho puc comparar a l'emoció que deu sentir el pollet del pardal quan descobreix que a l'esquena li han crescut unes ales.

Com viatja un lector de lector a voler ser escriptor? Crec que algunes lectures ens desvetllen una espècie d'enveja -no podria dir si malsana o no- però que en tot cas provoca l'impuls d'imitar. J.L. Borges diu -en un dels seus arravataments de modèstia- que se sent més orgullós de les lectures que no pas de les obres escrites. Sigui falsa o no, entenc molt bé aquesta humilitat: sense lectura no hi pot haver escriptura, i tots els escriptors som deutors d'homes i dones anteriors, de les dones i els homes que van escriure abans que nosaltres.

En aquest instant de l'enveja que empeny a escriure tinc una petita llista de novel·les -totes elles breus. Llibres que em van conduir a tancar-me aïllat, prendre papers i bolígraf i posar-me a redactar. (Quina decisió tan estranya, posar-se a escriure una història de mentida, i dedicar-hi hores i més hores...) Entre els llibres que són culpables de la meva inclinació hi ha Ronda del Guinardó del Juan Marsé. Va ser una lectura obligatòria als meus dinou anys, imposada per una de les millors professores de literatura que he tingut. Hi posava tanta emoció, tanta passió...!

Han passat una pila d'anys i he retornat diverses vegades a la Ronda del Guinardó. Cada cop gaudeixo, m'emociono, ric i m'inquieto. Em costa distingir si són emocions que es creen de nou o si en elles hi ha l'eco poderós d'aquella primera emoció, la dels dinou anys.



[Aquest text apareix al bloc etiquetat com a Ressenya tot i que, com el lector deu haver pensat, això no és una ressenya. Ni tan sols no s'hi assembla. Però és un deute que tinc. Perquè fins i tot escriure aquesta falsa ressenya tancat a casa mentre una primavera joiosa recorre els carrers ho dec, en part, a l'emoció vibrant que em va donar aquest llibre. Amb tan sols cent vint-i-quatre planes.]


dimecres, 9 d’abril de 2014

El flasconet de perfum (per Maite Mas)


El flasconet de perfum, de cristall gravat amb fines greques, era delicadament ambrat. El tap formava una petita piràmide escapçada pel vèrtex, que incitava els dits a descollar-lo voluptuosament. Era mig ple. Vaig decantar-lo, i el líquid, espès, va dibuixar una ona gràcil i sinuosa, semblant a la cintura d’una dona. 

Però, decididament: no! Mai més no tornaria a sentir aquella aroma fins que no complís la prometença. Havien passat molts mesos des d’aquell funest dia, i encara em desvetllava per les nits, amarat de suor freda i amb els ulls esbatanats mirant cap al buit.

Tot va començar amb la visita al vell edifici abandonat que es dreçava en un xamfrà de l’Eixample, arran de la meva tesi sobre l’arquitectura postnoucentista. Si bé al principi hi anava només de tant en tant, de manera imperceptible la meva freqüència cada cop es va fer més assídua, estranyament empès més enllà de la pròpia voluntat. 

L’edifici feia temps que estava en espera d’una demolició que la crisi havia ajornat. La tanca del jardí posterior s’esquerdava amplament en una de les arestes laterals, de tal manera que la meva còrpora, més aviat ossuda, s’hi esmunyia cap endins sense gaire dificultat. 

Solia recórrer a grans gambades la sendera de verdor decadent fins a la porta esmerilada de l’edifici. La façana fugia de l’ortodòxia, combinant un cert art déco amb estètica noucentista. Un dia, amb unes tenalles, vaig fer saltar el cadenat del pany. 

Al començament em limitava a observar i admirar la disposició lluminosa de les naus de la fàbrica, fendides per finestres horitzontals. L’empresa antigament fabricava perfums, i els grans alambics de panxes inquietants jeien intactes, com si el temps s’hagués congelat al seu voltant. El silenci de l’interior era dens i semblava que només els raigs de llum polsegosos eren capaços de desafiar-lo. 

Feia fotos amb el mòbil i prenia notes despreocupadament. Encara que, en algun moment, de manera inexplicable vaig tenir la sensació de no estar completament sol. 

Fins que, un dia, vaig gosar pujar per un dels cantons de l’escala simètrica per a arribar a l’oficina.

Les taules de treball encara s’arrengleraven davant del despatx de qui devia ser el gerent. El mobiliari era funcionalment sever, però, en un buit de la paret, de seguida em vaig sentir atret per la noblesa d’un moble massís i atemporal, un secreter, ara mig desballestat, però encara ornat amb calaixets folrats de fina marqueteria. 

Vaig voler desflorar què ocultava el que dóna nom a aquest tipus de moble més propi d’altres èpoques. Uns quants calaixos amagaven d’altres de petits. Vaig experimentar aleshores una curiosa reacció física. Jo, que sóc un home de mena tranquil·la, em sentia bategar el cor amb arítmies que em feien perdre l’alè. Tremolós, obria un rere un els calaixos amb moviments maldestres, foll per voler descobrir el tresor que intuïa que s’hi amagava. Esforç en va: tots eren buits. 

Finalment, a punt d’abandonar la cerca malaltissa, vaig adonar-me d’una petita clivella en la base d’un dels calaixos. Amb el dit menovell vaig fer-hi palanca, fins que, miraculosament, va aparèixer un petit compartiment. 

I a dins hi havia el flasconet. Tot d’una vaig deixar de suar i el cor recuperà el seu bon ritme. Certament, el flasconet era un objecte rar i preciós, una petita joia. Una peça única que tothom havia ignorat en abandonar l’edifici. Potser deliberadament? Delicat i per encetar, me’l vaig ficar a la butxaca de l’americana. 

Les fotos que vaig fer-hi aquell dia em van quedar incomprensiblement velades.

Un cop a casa, vaig desar el flasconet en una tauleta de nit d’Ikea i me’n vaig oblidar durant una bona temporada. La tesi m’absorbí completament.

Al cap d’uns quants mesos, indagant en hemeroteques articles de l’època que parlessin de l’antic edifici, em vaig topar amb una notícia estremidora sobre la decisió del propietari de tancar la fàbrica en plena prosperitat del negoci, pocs anys abans que comencés la guerra. L’article era un pèl ambigu, però, en definitiva, informava de la mort en estranyes circumstàncies de la seva dona, una rica hereva de la selecta burgesia del moment. 

No en sé ben bé el motiu, però aquell vespre, abans d’allitar-me, em vaig recordar del flasconet de perfum. Dins del calaix de la tauleta de nit, semblava tenir llum pròpia. 

El cor se’m tornà a desbocar com la tarda que el vaig descobrir fins que, lentament, vaig desenroscar el tap en forma de piràmide.

De sobte, una aroma salvatge, bestial, sensual i gairebé perversa, s’apoderà de tota l’habitació. Mai no havia ensumat un perfum tan extraordinari com aquell. 

Vaig aspirar l’olor amb fruició, amb delectança i, tot seguit, alhora que les narius inspiraven mil matisos, una mena de boira lletosa s’emparà de l’habitació. Tot es tornà blanquinós i desenfocat fins que, al cap d’una bona estona, panteixant i amb un estat d’agitació proper al col·lapse nerviós, vaig entrellucar la silueta d’una bella dama, que em mirava de fit a fit. Abillada amb un vestit elegant de principi dels anys vint, se m’apropà amb una mena de somriure enigmàtic. Va marmolar amb una veu metàl·lica, però nítida: “Ell em va matar. I tu ho has de provar, perquè jo pugui descansar amb pau”.

Intuint que em ficava en un vell afer tèrbol relacionat amb un assassinat conjugal amb mòbils ocults, abans de perdre el sentit, vaig afanyar-me a tapar el flasconet. Quan vaig tornar en si, la bella dama havia desaparegut i només flotava en l’aire una vaga olor boscosa. Però el flasconet encara era mig ple i jo, ara, sabia que m’havia compromès a complir un deure penós.

________________________________________

Maite Mas
Diu Maite Mas: Escric de manera intermitent i, així com quan per edat em corresponia l'època de criança vaig fer contes per a nens, en fer-me gran escric només per a adults. No aspiro a trobar històries bones, sinó que em conformo a descabdellar paraules que sonin bé i que, un cop enfilades com si fossin granadura, creïn un text que robi al lector una estona de la seva atenció.

dissabte, 5 d’abril de 2014

Ens vam estimar tant


Vaig baixar del tren al capvespre, quan el sol es tenyia de rosa trist i el paisatge es diluïa en un bassal d'aigua malva. Jo era l'únic passatger que havia comprat el bitllet fins a Vinyamala el dia dotze de juny del dos mil catorze a les vuit i cinquanta. Mai havia estat en aquest poble, i no obstant això l'estació se'm feia familiar. La sala d'espera pintada de verd oliva amb columnes d'acer, els bancs de fusta gris, el rellotge octogonal damunt de les taquilles tancades, la forma que dibuixaven les taques d'humitat al sostre, la vista de l'avinguda de til·lers que s'obria rere la vidriera. Tot m'era conegut, per més estrany que fos.

Vaig tornar a mirar-me el paper doblegat en quatre plecs que duia a la butxaca dels pantalons on hi havia l'adreça de la fàbrica on potser, si tot anava bé i hi havia sort, em farien un contracte i tindria feina per una temporada. Vaig començar a caminar per l'avinguda buscant les plaques amb el nom de les travessies, però vaig ser incapaç de trobar-ne cap. L'únic rètol que hi havia estava cobert pel fullam tupit d'un enorme llorer. De sobte, corrent empesa per una pressa que resultava estravagant en aquells carrers buits de gent, va aparèixer la dona pèl-roja. Va tombar la cantonada, llençada carrer avall. Però malgrat la penombra incipient i la velocitat, em vaig adonar que era la Marga. Marga! El meu primer amor... Fa tants anys que l'havia perdut de vista... Recordava que havia marxat de la ciutat, però no sabia que visqués a Vinyamala.

I fou gairebé increïble, emocionant, perquè ella també em va reconèixer de seguida. Ens vam abraçar en silenci. Així vam escoltar ensems els batecs dels cors, la respiració atrafegada i la remor dels carrers buits.

-La fàbrica? És als afores -em va mormolar a l'orella molt fluixet, i amb l'aire entretallat com quan fèiem l'amor als disset anys.- T'hi podria dur més tard, t'hi acompanyaré. Penso que potser... sí, ja ho sé: espera'm a casa, ara tinc coses importants per fer, però després vindré a buscar-te i t'hi acompanyo...

Em va dur fins a la porta d'un casalot enorme, en barri que semblava cèntric. Era un edifici solemne i sobri, de color indefinit i humitats verdoses. Hi havia finestres amb els vidres esbocinats. Ens vam acomiadar davant la porta de fusta gegantina i decrèpita. Ella es va fondre en la llum tèrbola: es feia fosc molt de pressa, vaig pensar. Massa depressa per al mes de juny. Vaig pujar per una escalinata palauesca i vaig travessar vestíbuls de sostre llunyà, quasi infinit. Vaig passar pel què semblava la cuina d'un hotel, però ningú no hi cuinava. Després, per fi, vaig trobar un corredor llarg, ondulat i estret com un intestí. Al fons s'hi iuntuïa una llum molt dèbil que insinuava la presència d'algú. També m'arribava el so nítid d'unes flautes -i potser un oboè-, una melodia insitent i repetitiva, monòtona.

El corredor moria davant d'un portalot entreobert. Donava pas a un pati abandonat, invadit de verdet i de pixums de gat. Escultures velles -pèssimes imitacions de Praxíteles- estaven esberlades damunt les rajoles i els líquens. Al fons del pati hi havia la porteta: un recambró il·luminat per una bombeta que penjava com un niu d'orugues i el tocadiscos. Al costat de l'aparell cremaven dos pebeters que desprenien un olor acre i d'almesc. Damunt del terra s'apilaven coixins de colors càlids i matalassos d'un groc lleig. Al bell mig de l'estança s'hi recargolava un cos pàl·lid i entressuat.

Vaig seure en un raconet per a contemplar l'escena amb deteniment. Vaig tardar una mica en comprendre que no estava veient un cos, si no que eren dos. Els moviments estranys que feien es podien interpetar com alguna mena d'acte sexual, però en realitat es tractava d'una acció més inquietant. Alguna cosa salvatge. Jo diria que un dels dos pretenia escapolir-se de l'altre i ho feia desesperat, extenuat, amb els ulls plens de pavor i una boca enorme, oberta per mostrar a negror insondable de la gola. Em penso que la víctima volia cridar però que ja no tenia prou aire als pulmons. Em va semblar que en aquell rostre deformat hi endevinava els trets de la Marga. No, això no era possible.

Precisament llavors vaig recordar: mentre la Marga i jo érem nòvios, un dia em va explicar que son pare l'espiava a les nits quan ella es es desvestia per posar-se el pijama. També vaig recordar que quan el seu pare es va morir, poc després, ella no va voler anar a l'enterrament.

Llavors, mentre vam ser nòvios, una tarda de l'hivern del vuitanta-tres vaig anar-la a buscar perquè volíem anar a veure Orfeu negre al cine Cèntric. Ella no era a casa, i fou el seu pare qui em va obrir. Em va fer passar i vam seure a la saleta. L'home estava muntant una immensa maqueta de la Sagrada Família amb escuradents i cola Imedio. L'olor de l'adhesiu se'm va quedar gravat a la memòria. Diuen -i és comprovable- que la pituitària té una memòria prodigiosa. Amb la ingenuïtat gairebé ximple dels adolescents que se senten llestos, li vaig preguntar perquè espiava la seva filla.

I l'home, amb uns moviments que recordo lents i molt precisos, infal·libles, es va alçar i em va clavar més de deu escuradents als ulls. Em va deixar cec per sempre.

dimecres, 2 d’abril de 2014

Empar Fernàndez, ella també mata


Empar Fernández, nascuda a Barcelona, és novel·lista, professora a l'ensenyament secundari, columnista de premsa i, en el passat, guionista de documentals.
La primera novel·la va obtenir el XXV Premio Cáceres 2000 de novela corta. Poc després, en col·laboració amb Judit Pujadó, va rebre el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira per Planeta ESO. També amb Pujadó va publicar l'obra satírica 30, 40, l'edat amarganta.
Amb Pabrlo Bonell Goytisolo ha escrit i publicat Cienfuegos, 17 agosto, i la sèrie de novel·les negres protagonitzades pel subinspector dels Mossos d'Esquadra Santiago Escalona, Las cosas de la muerte, Mala sangre i Un mal día para morir, així com el thriller Hombre muerto corre.
L'any 2007 va quedar finalista del IX Premio Unicaja de Novela Fernando Quiñones amb El loco de las muñecas. Més recentment han aparegut Hijos de la derrota (traduïda al català), La cicatriz, Mentiras capitales i la novel·la negra Sin causa aparente. El juny del 2013 va quedar finalista del Premio Medellín Negro amb la novel·la, encara inèdita, Demonios personales.
El seu relat breu El dia que vaig perdre el món de vista és el setè que apareix al recull Elles també maten

Lluís Bosch: Com et va arribar la proposta de col·laborar en el recull de relats Elles també maten (Llibres del delicte, Barcelona 2013)? Què vas pensar d'una iniciativa com aquesta? Hi ha alguna anècdota o fet rellevant que recordis d'aquest primer moment?
Empar Fernández: Vaig rebre la proposta de l’Anna Maria Villalonga, la compiladora dels relats, i em va semblar una molt bona idea. Considero important i necessari fer visibles les dones que escriuen a casa nostra, hi ha bones narradores que han treballat en alguna ocasió el gènere negre. La proposta em va estranyar una mica ja que jo acostumo a emprar el castellà per escriure ficció, però vaig acceptar immediatament.


LB: Ara que el llibre ja du un recorregut d'uns mesos i ha arribat a la segona edició, quines valoracions en fas? Esperàveu aquesta rebuda? Us ha sorprès? Creus que projectes com aquest tenen un bon futur i es poden repetir?

EF: Tot i que els llibres de relats no tenen gaire bona acceptació per part dels lectors Elles també maten ha estat una excepció. El llibre ha estat molt ben rebut i els crítics han subratllat la diversitat de temes, d’estructures i d’estils de les diferents autores, així com la notable qualitat del conjunt. Personalment pensava que el llibre costaria de vendre, però el cert és que anem per la segona edició i que totes nosaltres n’estem molt satisfetes. També cal destacar que entre totes hem fet presentacions per bona part del territori. Donat el resultat no m’importaria gens tornar a repetir l’experiència.


LB: El recull Elles també maten és un recull de textos d'escriptores, editat per una dona. La qüestió del gènere en literatura et sembla que encara és un debat viu? Creus que cal reivindicar -com en d'altres àmbits de la societat i la cultura- el paper de la dona perquè persisteixen les diferències i les desigualtats? En aquest sentit: has viscut directament un tractament diferent per la qüestió del gènere quan has volgut publicar?

No he viscut un tractament diferent per la qüestió de gènere, tot i que això no sempre es pot saber del cert. Crec que sí que cal continuar esperonant els lectors de tots dos sexes a llegir obres de dones. A les llistes de libres més venuts les dones encara estem en franca minoria tot i ser més nombroses les lectores habituals que els lectors. Encara som molt lluny de la igualtat. Tampoc no crec, i em molesta molt sentir dir, que les dones escriuen només o preferentment per dones, cal combatre aquesta idea.


LB: El dia en que vaig perdre el món de vista, conte amb el qual participes a Elles també maten, està protagonitzat per una dona i tracta el tema dels maltractaments en l'àmbit familiar, tot i que amb un registre que inclou l'humor negre i que -finalment, però sense ànim de revelar el desenllaç sorprenent- planteja una mirada càustica sobre la qüestió i conté un reflexió gairebé provocadora. Creus que els escriptors hem de contribuir al debat social sobre el tema de violència de gènere?

EF: En els darrers anys la violència de gènere ha estat un tema molt present a la literatura a tots els països, també a Catalunya. Penso que els escriptors, com els polítics o els periodistes... no han de perdre mai de vista el món real i amb ell els greus problemes que preocupen la societat, també el de la violència de gènere. Se’n ha de parlar mentre sigui un problema real.



LB: La lectura del relat ens fa percebre una escriptura àgil, amb molta acció i pensaments ràpids, escassa descripció d'espais o atmosferes (i no obstant es percep clarament l'atmosfera), un to col·loquial que remet a l'oralitat... diries que aquestes característiques parlen d'una voluntat d'estil i són presents al conjunt de la teva obra? I per parlar una mica més d'estil: què és allò que més et preocupa quan escrius? 

EF: El dia que vaig perdre el món de vista és un relat i com a tal ha de ser àgil i relativament curt. Habitualment les meves descripcions són més extenses, gairebé detallistes, però en aquest cas cercava el ritme viu, la ràpida successió de fets en el temps. Quan escric em preocupa especialment el to de la narració i el seu ritme. Necessito que tots dos s’adeqüin a l’acció o a la manca d’acció. El to del relat em sembla molt important. 


LB: La teva producció literària és bàsicament de novel·la, un format en el qual has escrit en diversos gèneres i registres (humor i sàtira, negre...). Què t'ha suposat escriure un relat breu? Com explicaries (a grans trets i breument) la dificultat o els avantatges d'escriure un conte? Quins referents et venen a la ment quan parlem del conte?

EF: El relat breu exigeix concreció i un ràpid dibuix de situacions i personatges, és un gènere difícil pels autors que acostumem a treballar formats més llargs on hi ha espai per a l’evolució dels personatges, pel canvi d’actituds o per treballar acuradament el pas del temps. El relat demana una història sense gaires ornaments i per a l’escriptor de vegades es dur renunciar al que no té cabuda en un relat. Penso en els relats una mica sòrdids i sempre interessants de Patricia Highsmith.


LB: La teva obra literària té una bona colla de títols publicats, amb una clara tendència pel gènere negre. Però tot i això, pel què he llegit a la biobibliografia, les teves primeres obres no tractaven el negre. Com hi has arribat? Si no era una voluntat des del principi, hi ha una lectura o un instant de la vida que et van decantar pel negre?

EF: Les meves primeres novel·les no eren negres però tenien sempre una vessant tràgica. He arribat a escriure majoritàriament novel·la negra a partir de ser una bona lectora d’aquest gènere i de pensar que es tracta d’un gènere en continua evolució que encara explora noves vies i s’adapta a la realitat del moment com cap altre. No recordo un moment especial, però sí la sensació d’haver començat poc a poc a “pensar en negre”.


I algunes qüestions breus per acabar:

Quin llibre tens ara a la tauleta de nit?
Yonqui, de Paco Gómez Escribano 

Quina és la darrera pel·lícula que has vist? 

Nebraska 

Quina obra has rellegit més vegades? 
No acostumo a rellegir, no m’agrada la sensació de recordar el que passarà tot seguit. 

Quina obra saps segur que mai més no rellegiràs? 
No acostumo a rellegir. 

Acaba la frase: M'ha tocat viure en una època...
de consumisme desaforat que ens crea falses necessitats.

Aquesta fotografia de la pluja ha estat escollida per E.F. per a il·lustrar l'entrevista.

______________________
Aquesta entrada inaugura una nova etiqueta del bloc: les entrevistes