diumenge, 30 de març de 2014

Collbató Negre



L'aventura dels aventurers de Collbató Negre (Primeres Jornades de Gènere Negre i Policial) s'extén per un camí de deu dies de recorregut a peu. Del 28 de març al 6 d'abril. Només els qui s'arrisquen pisquen, diu la dita. El programa d'actes inclou taules rodones, projeccions de cinema, presentacions, exposicions, xerrades i gimcanes populars. I tast de pintxos negres per les tavernes de la vil·la.

Jo, que tan sols coneixia Collbató perquè al seu terme hi ha les Coves del Salnitre, he descobert que acull també altres misteris i ombres: he escoltat com es parla de crims i forenses, ficció i realitat en el gènere negre... M'oblidava de dir que -amb el risc de semblar un ximple esotèric- potser a les Coves hi ha el darrer amagatall del Grial.


A la segona taula rodona del diumenge trenta de març, la incombustible editora Anna Maria Villalonga ha fet l'enèsima presentació del recull de relats femenins Elles també maten, en companyia de Susana Hernández i Carme Torras, dues de les tretze autores del llibre. De gira pel plànol del país, avui han recalat a Collbató.


La taula rodona s'ha fet curta perquè el debat hauria donat molt més de sí. Li agraeixo que hagi reivindicat un cop més el gènere del conte, relat o novel·la breu, nouvelle, short story. La qüestió de la literatura femenina també és una qüestió a debatre amb calma, tot i que a mi m'agradaria que ja no calgués: Patrícia Highsmith, Ruth Rendell o P.D. James són enormes referents del gènere negre als quals la condició de dona no els hauria d'afegir ni de treure valor. Si algú creu en la igualtat de les persones, em penso que els seus genitals no ens han de condicionar en cap sentit quan parlem de literatura (breu o extensa). Sensibilitat femenina versus acció masculina? En podem parlar. Però Cuello de gatito negro del Cortázar sembla un text femení, i els Petits contes misògins o L'Home de quaitava els cargols de la Highsmith semblen masculins. Quin sentit té plantejar-se aquest dubte?

En seguirem parlant, perquè encara ens queda una setmana de Collbató Negre. I perquè, en acabat, potser compro el ticket per visitar les Coves del Salnitre i m'hi amagao per passar-hi la nit, furgant pels racons entre estalagmites blanques. A veure si, tot palpant, trobo la nansa del Grial.


divendres, 28 de març de 2014

Introibo


Vaig entrar a la casa amb les claus velles que dormien el somni dels objectes perduts al fons dels calaixos. La reconeixia perfectament, tot i que ara la vaig trobar més blanca. Me'n sabia els racons i els topants, la memòria guardava amb precisió la geografia i el plànol. Hauria pogut caminar-hi amb els ulls embenats.

[Potser duia els ulls embenats]

Sabia que al fons del corredor hi havia el menjador, i que a la dreta trobaria les dues portes: la que duia al meu antic dormitori i l'altra, que dóna accés a l'estudi on treballava la meva mare. La cambra de la persiana incendiada pel sol, la pols daurada i els silencis llargs, apresos i domesticats. La cambra on la dolça mort havia penetrat tres vegades per jeure en el llit verd.

Però les olors eren unes altres, i el to de la pintura blanca era blavós, il·luminat d'un blau espiritualitzat. Hi havia un tuf lleuger de peix, un aire humit de floridura i de tristesa aquosa. Amb els ulls closos, em sentia transportat a la riba d'una llacuna d'agua quieta. Algú (o alguna cosa) habitava el meu antic pis. Era complicat admetre-ho, però calia admetre-ho: el pis no estava buit, en contra de les informacions i les meves suposicions.

[Em palpo el rostre perquè penso que potser estic adormit o que duc els ulls embenats. Però les mans palpen les parpelles obertes, no hi ha cap bena que m'empari]

El país és ple de gent sense casa, vaig pensar. Per això trobava natural que algú (o alguna cosa) l'hagués ocupat i que la vida hi hagués tornat a viure. Però qui sigui que l'habita no té mobles --ni una mala cadira--, no usa la cuina, no necessita penjar bombetes al capdavall dels fils morts, com arrels d'un arbre sec. Tan sols un petit matalàs, disposat a terra en un racó del menjador, sense coixins.

Potser qui l'habita té mobles i làmpares, però són invisibles als meu ulls, vaig pensar. Potser ell mateix m'és invisible. No sé si jo li sóc visible. Potser tot allò que no coneixem, tot allò que no volem saber és invisible als nostres ulls. Els qui no tenen casa al país de les cases buides. Potser creiem que hi veiem, però potser només veiem banderes als balcons, pantalles i neons.

[Palpant, trobo una cinta de color groc penjada al pom del lavabo. És l'únic objecte que no recordo, que és nou. Té la llargària justa per a rodejar el meu cap, fer un nus al clatell i cobrir-me els ulls]

Em vaig asseure a terra, fatigat, Vaig somiar veus que mormolen en un idioma estrany, el so inconfusible d'una parella que fa l'amor i després remor de peus nus corredor enllà.

En desvetllar-me la nit era ben closa i algú (o alguna cosa) m'havia cobert les cames amb un llençol. La foscor era absoluta i no trobava les meves ulleres. Vaig allargar la mà en la tenebra per buscar-les. Llavors algú (o alguna cosa) va dipositar les ulleres a la meva mà.

diumenge, 23 de març de 2014

Viscositat (per Sairy Romero)

Versió lliure del gravat de Hokusai El somni de la dona del pescador (s.XVIII)

[Procés d'adaptació del text i de la il·lustració]

Viscositat

La primera cosa que vaig fer en saber que estava embarassada va ser llençar-me endavant repetidament, colpejant-me el ventre contra el rentamans. Em fastiguejava la decoració antiquada del lavabo, el desgast del paper esgrogueït amb roses opaques. La il·luminació era pobra. Vaig vomitar-me pel damunt uns quants cops, sense deixar d'empènye'm contra la pica amb els braços. Havia menjat espaguetis amb calamars en salsa d'all. No estava segura de si no estaven massa bons o de si hi influïa que gairebé tot ho trobava repugnant des que m'havia llevat. Enmig del meu vaivé davant del mirall em vaig veure pàl·lida, suada i amb restes de calamars mal digerits per la barbeta. La visió no em semblava gaire atractiva, i vaig pensar que ja aprendria a maquillar-me com cal. 

Mentre pensava en una marca de maquillatge millor que no pas la que usava, em va tornar a molestar aquell pop groc en miniatura que constantment escalava les parets, el sostre i algun dels meus vestits deixant-hi un rastre de bava. M'estava acostumant a trobar viscositats a totes les meves pertinences. Va deixar d'importar-me que els pretendents fessin gestos de torbació quan m'agafaven la mà per besar-la i es trobaven una substància enganxosa a les seves.

El pop va aparèixer a la part superior davantera del meu vestit, barrejant el rastre de viscositat amb el vòmit. Vaig parar de colpejar-me el ventre, vaig desenganxar el pop del meu tors i el vaig llençar contra la porta del lavabo, fent soroll i deformant-lo. Amb els tentacles esclafats semblava una repulsiva estrella estampada a la porta.

Em vaig cansar, vaig netejar el vòmit, vaig anar a la cambra i em vaig ajeure al llit. No em sentia menys embarassada, però ja era l'hora de la migdiada.

El senyor Gastón, que treballava al càrrec de la meva família, va pujar a la cambra per avisar-me que aviat començaria el sopar, i que els convidats no tardarien en arribar. Abans de despertar-me es va adonar que jo havia començat a riure suaument en l'entresòn. Segurament es va preguntar què somiava i la qüestió li va semblar força tendra. No va voler despertar-me de seguida, em va observar durant uns segons fins que la respiració se'm va agitar i les extremitats em van començar a tremolar. Vaig expulsar un gemec entretallat i tremolós que el va pertorbar, i això el va fer caminar de pressa cap a la porta. Però llavors em vaig despertar i el vaig cridar. Gastón va dissimular la contrarietat, em va advertir del sopar i va marxar de seguida. En despertar-me i veure'l l'havia cridat instintivament, però al mateix moment que l'anomenava em tornava a la ment la sensació del somni. El pop a l'entrecuix.

Mentre baixava les escales sentia la viscositat incòmode. Em preocupava que la humitat no taqués el vestit. Va ser curiós quan les imatges -mentre saludava els meus respectables pares i els respectables convidats- se'm mesclaven amb el record del somni. Quan va començar la conversa a taula vaig mirar la paret, vaig desenfocar la mirada i vaig endormiscar-me asseguda amb l'esquena ben dreta i un lleuger somriure, tal com solia fer. El so de la xerrameca es feia opaca fins a ser incomprensible. Els cambrers van servir els plats, que feien l'olor i tenien l'aspecte de ser deliciosos. Vam començar a menjar. La meva atenció continuava enfosquint la conversa i amb prou feines copsava frases entretallades cada dos minuts:
...obra dona, creu que si es compra aquest rellotge car semblarà menys desgra...
...ni una paraula en tota la setmana, però arriba el divendres i comencen les anima...
...el vermell no li combina gens amb el to de la pell, tan vulg...
...el gos li va llepar la cara i després li va fer un petó al marit, a la boc...
...aquesta llagosta és exquis...

Vaig girar els ulls enmig d'aquesta frase. El pop, lleugerament més gran i més groc, estava enganxat a l'orella esquerra del convidat senyor No-sé-què. L'home va obrir la boca per ficar-s'hi un altre mos, i el tentacle bavós també li va entrar. L'excitació per la delícia que assaboria li va augmentar amb l'afegit del gust del tentacle i la bava groguenca. El pop continuava apareixent en diversos llocs de la taula i pels entaulats. Als plats, als rostres, als escots. Al final del sopar tots estaven molls d'extracte de pop. Després de les copes, quan augmentava el contacte físic, s'escampaven les baves entre ells i mullaven els llocs que encara romanien secs. Fils de bava assenyalaven el camí entre la boca i el got.

Se't veu pàl·lida i suada. Gens fresca. Puja a dutxar-te, nena, em va dir la mare amb un toll de bava entre els pits.

Vaig decidir explicar-los un acudit. Mare meva, que còmic...!

-Escolteu, he tingut un somni molt curiós. Espero que hi hagi algun psicoanalista a la sala que me l'interpreti.

Entretant, el pop adherit al sostre es feia més gran i el color groc cada cop enlluernava més.

-He estat fecundada per un pop de color groc! Ja m'he ficat, sense èxit, la mà sencera per treure el fetus, perquè dubto que funciona cap altra cosa. He llegit que el temps de gestació d'un pop és de cinquanta dies. De manera que en el periode d'entre quaranta-nou i dies i menys de nou mesos naixerà un ésser humà de pell groga i viscosa, amb el cap gros i tou i els ulls petits i separats. Espero que tindré el vostre suport i que tots l'estimarem profundament.

Tots van esclafir a riure i mostraven les dents més lluents i grogues que mai.

Sairy Romero, trad. de Lluís Bosch


_________________________
Sairy Romero va néixer fa vint-i-un anys a Venezuela, viu a Veracruz i estudia Ciències de la comunicació. No sé com escrivia Edgar Allan Poe en aquesta edat però sí que sé com escrivia jo als vint: al seu costat feia pena. 



dijous, 20 de març de 2014

Les forces estranyes


Així com fa uns anys els esperits i els ens estranys escollien les ràdios, telèfons i televisors per a manifestar-se, trobo molt correcte i molt contemporani que ara escullin la qüestió digital. No em sorprèn gens que avui hagi assistit a una nova manifestació del sobrenatural a través d'Amazon, els correus, una famosa empresa de missatgers i un antic autor argentí, el senyor Leopoldo Lugones. La participació de l'univers digital ha estat el vehicle principal del fenòmen paranormal, i ho trobo mot digne de menció, perquè el món des hermeneutes i els esotèrics està penosament contaminat per una mania retrògrada i elitista, antiquada i melancònica. 

Leopoldo Lugones és un escriptor fascinant, argentí i modernista. Va morir el 1938, després de publicar una obra no massa extensa però selecta, dins de la qual hi ha el llibre de relats breus Las fuerzas extrañas. Llibre pel qual he pagat el preu sobredimensionat de 12 euros, enlloc dels 4 que hauria pagat si m'hagués conformat amb rebre un minúscul arxiu per a e-readers.

Si hagués comprat un e-book, però, mai no hauria pogut percebre tota aquesta energia metafísica que circula pel món i que troba les escletxes per a meravellar-nos fins i tot en una tarda entre setmana, d'un dimecres vulgaríssim enmig del mes de març. El març marçot que mata amb il·lusió.

Dimarts vaig sortir de casa a les set i cinc de la tarda (19:05) per a fer unes gestions que no venen al cas, i en tornar poc més tard de quarts de nou em vaig trobar un avís de l'empresa de missatgeria que du el llibre des de Meco, prop de Madrid. L'avís diu: que jo no era a casa a les 18:40 i que per això no m'han lliurat l'enviament. També diu que em posi en contacte amb l'empresa si és que tinc cap interès en rebre l'objecte. Hi ha un telèfon. Abans de trucar ja he renunciat interiorment a discutir la paradoxa horària: tots som humans, i els empleats de la missatgeria són uns humans inhumanament maltractats en aquests temps de salvatgia empresarial.
-Li parla Tabita, digui -respòn una veu jove, amb un indiscutible accent vallesenc.

La Tabita m'aconsella que passi l'endemà per la seu de l'agència a recollir el llibre. Jo ho accepto. Qui no voldria conèixer una jove anomenada Tabita?

Dimecres, per tant, vaig a l'oficina per recollir el llibre. Entremig han passat massa hores i la rudesa de la jornada laboral m'ha fet oblidar allò de la Tabita que el vespre anterior em va desvetllar la imaginació. Faig el tràmit amb poques paraules, tot és molt assèptic i formal. Estic cansat. En arribar a casa m'ajec al sofà i em poso a llegir. Lugones és enigmàtic, poètic, simbòlic i gran narrador. Culte i sofisticat, juga a mesclar religions i mites, es riu del pensament científic, és fluïd i espès: un goig.

Quan duc unes quantes planes me n'adono que Lugones prescindeix del gènere femení en les narracions. Els lectors masculins no solem prestar atenció a la qüestió, però en aquest cas fins i tot jo ho percebo. Cal llegir moltes planes abans d'arribar a trobar un nom de dona en el llibre. I el nom és Tabita.

Salto del sofà amb una suor pàl·lida que em mulla la samarreta per l'esquena i em raja clatell avall. Teclejo al telèfon i demano per la Tabita. 
-Li parla Noe, digui -respòn una veu jove.
-Voldria parlar amb la Tabita.

La Noe dubta i és evident que li puja la mosca al nas a la tercera vegada que jo li insisteixo, i que li dic que potser la conexen per Tabi, per Ta, per Tatà... Al final em penja entre improperis i amenaces. El missatge clau de tot plegat, però, l'he entès perfectament: aquí no hi treballa cap Tabita, ni en coneixen cap. Comprenc de seguida que, si hi insisteixo, corro el risc d'obtenir una denúncia davant dels Mossos d'Esquadra per assetjament.

M'assereno i torno a la lectura. Ja no em sorprèn gens ni m'inquieto, ni tan sols se m'obre cap porus de la pell de l'esquena quan, unes planes més endavant, apareix el nom de Noemí a les planes de Leopoldo Lugones, Las fuerzas extrañas. Segueixo llegint com si res, immòbil.


dilluns, 17 de març de 2014

Dèficit d'atenció

Il·lustració del mateix autor que ha escrit les paraules al capdavall

El noi a qui deien Alfons sempre havia patit d’insomni i per això passava moltes hores de la nit amb el cap arrepenjat a l’ampit de la finestra, la mirada perduda damunt de les teulades del barri. Gairebé sempre s’entretenia imaginant com deuria ser l’antiga fàbrica de coberts d’alumini que se li oferia al davant dels ulls, quan encara funcionava.

Volia endevinar les piràmides de forquilles, culleres i ganivets apilades al pati. El cap que arrepenjava a la finestra era aquest cap que tants disgustos havia donat a la família. Un retrassat per als parents. El tonto del carrer pels nois de la seva edat, un transtorn límit de la personalitat per al psiquiatra dels serveis socials del districte. Tot havia començat amb el dèficit d'atenció del psicopedagog de l'escola, mil anys enrere.

Aquest gest mecànic i avorrit que repetia nit rera nit va transformar-li la vida i va convertir-lo en un fenòmen. O tan sols en la notícia dels diaris. I durant un dia sencer, en la imatge que obria els Telenotícies. Va ser el dia que el van detenir, acusat de l’espantós assassinat d’una nena de dotze anys –de qui tan sols se’n va difondre el nom i les dues inicials: Amàlia N.C.

La nena va aparèixer espantosament mutilada, penjada d’una gruixuda cadena i suspesa damunt de la bassa d’àcid sulfúric que encara sobrevivia dins la vella fàbrica de coberts i estris de cuina. Tot al voltant era ple de ditades i empremptes de l’Alfons. Les burilles del tabac que fumava, les gotetes d’esperma que el delataven de forma definitiva, les petges dels seus sabatots. A més a més l’Alfons no es va fer pregar gens: tot just acabat de detenir va dir que sí, que l'Amàlia l’havia morta ell. 

En sabia tants detalls, i eren tan precisos i minuciosos, que a ningú no li podia quedar cap dubte que la policia havia actuat amb eficàcia de rellotger suís. 

Durant el breu interrogatori, va demanar si a Espanya s’aplicava la pena de mort als culpables d’assassinat, i va sofrir una intensa decepció en obtenir la resposta. Ell sempre haria jurat que sí, perquè a les pel·lis de la tele el càstig era invariablement la mort per injecció letal, cadira elèctrica o -si era en blanc i negre- per la forca.

La decepció va ser tan gran que va estar a punt de fer marxa enrera i desdir-se del crim. La idea d’explicar una altra història li va ballar pel cap durant una estona. Però mentre dubtava van arribar les càmeres de la televisió i els flaixos dels fotògrafs, i l'Alfons va sentir com tota aquella gent cridava el seu nom. Es va adonar que era molt millor així.

Altrament, li caldria haver explicat uns fets confusos i imperfectes, propis del retrassat mental que hauria de tornar a ser.

Hauria d’explicar que una nit, mentre contemplava la ciutat adormida, va veure un cotxe negre i lluent, immens, que s’aturava vora la tàpia de la vella fàbrica. Que dos homes en van treure un embalum que es movia i cridava amb un fil de veu. Una veu de noia molt jove. Que van entrar cap dins forçant una porteta lateral. Que ell, una estona més tard, va baixar a veure-ho i es va trobar l’escena: el cosset malmès i mort, suspès de la cadena. Que es va quedar tan atordit que no va poder sinó asseure’s a terra a fumar i a pensar sobre els humans i les coses tan estranyes, dolentes i fastigoses. 

Hauria d’explicar que es va fixar en els dos homes del cotxe, i que un d’ells era el Diable amb tota certesa, i no em feu dir perquè ho sé, però jo sé que era el D.

Hauria d'explicar que una mica més tard va escapolir-se i va arribar-se fins als peus de l'Amàlia.

Hauria de dir a aquella gent que llavors, mentre seia davant del petit cadàver, es va adonar que tenia l'oportunitat de burlar el Diable, ell, que no passava de ser un retrassat pel qui ningú no donaria un euro. I ho va pensar en un sol segon. Que ell tot sol, en la foscor humida i disminuïda, va descobrir quina acció tan genial podia fer si es confessava autor del crim, si era capaç de deixar prou pistes i prou segures que el culpessin sense cap marge de dubte.

El petit Alfons es va adonar que podia burlar-se de la intel·ligència de Satanàs. Que alhora podia enganyar dels humans llestos. I tot en una sola jugada. Perquè mai ningú no sabria que el Senyor de les Mosques havia actuat al cor de la ciutat. El secret romandria per sempre al seu poder. El petit Alfons, així, faria rabiar el Geni del Mal i alhora sabria un secret terrible i espantós que ningú, ni un sols dels humans intel·ligents, llestos i guapos no sabrien mai.

dissabte, 15 de març de 2014

Calces, coloms i un vampir


-M'indigna! M'indigna aquesta ciutat! Se l'han venuda als especuladors i als bars! -cridava jo assegut en un cafè del barri de Gràcia- Se l'han venuda a la gentussa!

El meu amic m'escoltava amb estoïcisme, i de tant en tant mirava de reüll al voltant, inquiet per si se'm sentia massa. El cambrer eixugava gots i es feia l'orni, la resta de clients m'ignorava amb elegància. Havíem begut tres cerveses per barba i semblava que la tarda se'ns allargaria.

Abans de seguir cal situar les coses: perquè un relat és una peça d'artesania. Com un rellotge suís o un licor carmelita. Els ingredients i l'ordre en què es disposen es deuen a una fèrria tradició que garanteix la seva eficàcia. Cal explicar, per tant, que després de set anys vivint a fora, a la pau de les comarques del sud-oest, unes penoses circumstàncies familiars em van obligar a retornar a ciutat. L'escena del bar, per tant, s'esdevenia quan duia tres mesos buscant pis de lloguer i la paciència s'havia acabat. S'apropava el Nadal, i l'ombra de les festes encara em crispava més. Cada cop que veia un turista em venien ganes de bufetejar-lo, i el rostre de l'alcalde mel·liflu a les fotografies dels diaris em provocava una crisi d'angoixa i de furor.

-Espera un moment -va fer ell de sobte, com si recordés una anècdota remota- Ara que hi penso, potser tinc la solució. Tinc un conegut, viu a l'estranger i té un pis buit, potser...

I així va ser com, a finals de gener vaig llogar un pis a l'Eixample barceloní, en una cantonada del carrer Aribau. L'esquerra de l'Eixample no és el barri en el qual hagués pensat mai: el trobo estrany. Fins i tot l'arquitectura modernista de les façanes, lloada a totes les guies, sempre m'ha resultat gòtica i em fa pensar vagament en el cinema de terror, i en una angoixant pel·lícula del Polansky. La vida en aquells carrers segueix mil·limètricament els horaris de les oficines. A les deu del matí els bars s'omplen de gent uniformada d'administratius i comptables, de funcionaris ociosos que engoleixen croissants i entrepans-puça. A les vuit del vespre edevé un desert per on transiten els escassos veïns reals, que han estat ocults durant el dia. Homes i dones grans, solitaris i taciturns que vaguen per les voreres amples. Llavors, el barri sembla el claustre d'un monestir decadent, d'una religió ensulsiada que encara adora un déu sinistre.

-Tu no esculls el barri: el barri t'escull a tu -em vaig dir, per resignar-me.

Però el pis estava bé. Era un principal, vagament modernista però ampli, desmanegat i amb olor de ranci. Feia més de cinquanta anys, en aquest pis hi havia viscut un gran home de les lletres catalanes de qui no diré el nom, perquè és pura anècdota inservible. Duia uns quants anys buit i tancat, i les olors de la solitud s'havien arrapat a les parets com un animal caparrut i persistent.

La millor estança del pis era, justament, allò que no era una estança: el pati posterior, ple de plantes assecades i entristides. Els cactus, però, havien sobreviscut la llarga solitud i la sequera. Encara mostraven el seu verd incorruptible, la seva ànima antediluviana, aquella quietud de cocodril majestuós. Els murs havien adquirit un to terrós i càlid: amb una mirada optimista hi veies la llum de la Toscana. A més a més, hi queia un sol bondadós als matins i t'hi podies ajeure a llegir. En acabat d'esmorzar, per tant, m'asseia en una butaca comprada a Ikea i repassava velles novel·les. En aquells moments fins i tot intuïa que m'acabaria reconciliant amb la ciutat i, si havia begut dos o tres martinis, imaginava la mà de Déu beneint els carrers d'Aribau i Muntaner, de Provença, de Còrsega...


Així, reclinat amb un llibre a la falda, vaig descobrir les galeries dels pisos superiors: grans finestrals abocats damunt meu, silenciosos, entreoberts a l'aire lleu. I la roba estesa, els colors que ballen un tango lent, una milonga, un sirtaki.

I de tant en tant, una d'aquestes peces de roba dels pisos superiors es desprenia de les pinces i queia, irremeiablement, al meu pati. Aquí és on comença veritablement aquesta història. Tota les paraules anteriors han estat un preàmbul. El moment en què unes calces de color magenta van aparèixer damunt d'un cactus és el so d'un gong que anuncia l'inici dels esdeveniments. Perquè el relat ha de mantenir una certa lògica, i s'ha de construir amb un innegable pudor i respecte (milers d'anys de narració oral i escrita ens han ensenyat a explicar les coses).

Vaig aixecar els ulls. Tres pisos més amunt em vaig topar uns ulls verds que em miraven. Verdíssims, potser fins i tot massa verds. La noia dels ulls maragda em feia signes amb les mans. Vaig deduir que les calces eren seves, i que més o menys m'avisava que ja passaria a buscar-les. De manera que les vaig arrencar del cactus i les vaig dipositar sobre una butaca. A primer cop d'ull diria que tenia uns quaranta anys (la noia, no les calces), que era força atractiva i que duia una mitja melena d'un cabell negre lluent.

Fou un dia d'aquella mateixa setmana que vaig començar a descobrir els coloms morts.

Al carrer, i sempre molt a la vora del portal de casa. El que més cridava l'atenció de les aus mortes era l'aspecte que presentaven: estaven espantosament destrossades, amb les entranyes arrencades i fetes un manyoc de plomes i sang, i bocinets blancs d'ossos partits. Ben bé com si una bèstia carnívora s'hi hagués esplaiat. Un dia, mentre me'n mirava una, se'm va aturar al costat un dels molts homes vells i solitaris que habiten el barri.

-No s'hi ha fixat? -va comentar, sense necessitat que jo li hagués demanat res- Aquests animals... No hi veu res d'estrany? No? Miri-s'ho bé: no tenen sang. Els l'han xuclada.

Tenia raó en aquella observació impúdica. Els coloms estaven secs com una moixama, i no obstant, tot just acabaven de morir.

Algú es preguntarà què dimonis tenen a veure unes calces i uns coloms exsàngües, perquè la lògica del conte i de la narració imposen certes normes que cal atendre.

Perquè pocs dies després, un d'aquells coloms assecats va aparèixer al meu pati, aprop del cactus on havien aterrat les calces de la veïna. El vaig ficar dins d'una bossa del Caprabo i el vaig llençar al contenidor dels residus orgànics, amb bon criteri. Poc més tard, la veïna va baixar a recuperar la seva peça interior. Ara, vista a dos pams de distància, vaig trobar una noia que no superava els vint-i-cinc anys, i em vaig interrogar sobre si la distància augmenta la percepció de l'edat. Estava consternat per aquell rejoveniment. I així, soprès, li vaig donar les calcetes i vam intercanviar un parell de comentaris banals sobre la llei de la gravetat i la relació veïnal. I un tercer comentari, potser desafortunat, sobre els coloms eixuts.

-L'Ajuntament ha organitzat una brigada d'extermini de coloms -va explicar ella- No en donen publicitat perquè no queda bé, però cal controlar la població d'aquests animals.

Va pujar escales amunt i vaig tancar la porta. Em vaig penedir molt intensament d'haver esmentat els coloms enlloc d'haver buscat una conversa més agradable: parlar de coloms morts no pot donar lloc a una invitació per prendre un vi blanc, sopar o simplement fer una cafè al pati. Em vaig sentir ruc i maldestre. Aconseguir una cita o una còpula també és ofici d'orfebreria, com escriure un bon relat o tallar bellament sobre fusta la imatge de la mare de Déu de Lurdes.

Apenes uns minuts més tard va sonar el timbre novament. Vaig córrer esperançat a la porta i vaig obrir amb un gest ample que volia ser elegant. Però aquest cop era el veí del replà, un jubilat taciturn i malagradós. Se'm va fondre el somriure que duia. L'homenet i jo ens havíem creuat algun cop a l'escala, ens havíem mirat de cua d'ull i ens havíem adreçat uns escassos sons sense articular, com els éssers pre-civilitzats.

Una lluïssor emocionada i terroritzada li tenyia la mirada. L'expressió d'aquell rostre cerós i l'escassa llum del replà ens duen a les darreries de la narració. 

-He vist que parlava amb ella -va xiuxiuejar, com atemorit- Vigili. És la vampira. No ho sap? L'ajuntament té un cens de vampirs. Els té contractats per a la brigada de control de coloms. Vigili, vigili i no es deixi dur per les hormones. Déu méu... Quan s'acabin els coloms... què farà? No ho enten? Estem en perill, i vostè més que jo, perquè és jove. El meu fill... el meu fill... déu meu, el noi la va dur a sopar una vegada, durant una època en què l'ajuntament va suspendre la cacera de coloms per una denúncia dels ecologistes... Déu meu...! I ara on és? Ningú no ho sap: tan sols és un nom al registre de persones desaparegudes...

Vaig tancar, em vaig arrepenjar d'esquena a la porta i vaig deixar-me lliscar fins a sentir la fredor de les rajoles al cul. S'acaba el relat i dubto de tot. Sento que les paraules no assoleixen la bella forma d'un vitrall gòtic, l'acabat impecable d'una marqueteria prerafaelita, el puliment excels d'una peça de Miquelàngel. Potser cal un lector. Potser un text no és res sense tu. Potser l'home sol i atemorit es desfà en el no-res d'un decorat de façanes modernistes al barri estrany de l'Eixample. Aribau cantonada Provença.

Demà serà dilluns, i tornaran els funcionaris.


Barcelona, març de 2009.


La fragilitat


-Sempre et recordaré... -va pronunciar entre somics, i es va colpir la clepsa pròpia amb el puny, per demostrar que allò que tenia dins del crani era tan sòlid com una pedra. En aquell instant, sobre la platja, se sentia convençut que els records són immutables i duríssims, minerals.

[El sol d'hivern no aconseguia traspassar els núvols de malva i gris damunt l'horitzó de la mar, amb esquitxos rosats i taronges en els ullets que se li obrien, dispersos entre el vapor.]

L'olor d'una cafetera aprop li va girar el cap, guiat pel nas. Un fanalet d'ambre il·luminava els quatre clients fumadors que fumaven pelats de fred al porxo, primera línia de mar en diuen. Un d'ells s'havia dut la tasseta de cafè, pipava i xumava amb un ritme lent, com de rèquiem. Va pensar en aquella peça incòmoda, el Bolero del Maurice: mai no havia pogut decidir si el Bolero era una genialitat o un esguerro sobrevalorat, com l'Adagio del Tomaso.

-Sempre et recordaré, no ho oblidis mai! -va repetir- Ara torno, no marxis, però és que necessito un cafè amb urgència, m'adormo...

Va caminar cap al local i abans d'entrar-hi es va girar: va veure com seguia buscant petxines arran de l'aigua.

Va entrar al Casino del poble, va demanar un cafè i va fullejar el diari tacat de croissant que dormia damunt del marbre del mostrador. L'Artur diu que tot va bé i per a demostrar-ho fa una metàfora marinera amb timons i vents de garbí, a La Gomera filmen un remake del Moby Dick del Huston, el Pere diu que no vol més enganys, una nena de les Filipines pregunta on és la seva mare. L'huracà tenia tanta força a Tacloban que les conquilles de la platja van volar i, convertides en projectils, van matar la gent. Com bales.

Va engolir el cafè amb dos glops per sortir aviat i ajudar-la a recollir les caragolines. Però la platja era buida. Es va entretenir en recollir pedres negres, confiant que mentrestant tornaria i es retrobarien. I tres hores més tard resseguia el passeig marítim i les caletes, però ella no hi era. A migdia va atansar-se a la comissaria de policia per denunciar la desaparició.

Una agent rossa i distreta el va ajudar a omplir un formulari. Era rossa de camamilla i ulls aigualits. L'agent va preguntar-li perquè duia pedres negres a la mà i no va saber què respondre. La policia sempre intimida. Ella va alçar una cella (la dreta). Va pressuposar que calculava si la dimensió d'aquelles pedres seria suficient per fer mal, llançades amb prou força.
-Ara caldria fer la descripció física de la persona desapareguda -va remugar- Estatura i pes aproximats, color dels cabells i de la pell, peces de roba que duia, calçat, característiques especials...
-Característiques especials?
-Pírcings, tatuatges, etzètera.
-Pírcings...? Em penso que... -es va aturar un instant dintre els records.

Es va adonar que no podia dir res. Impossible. Hi havia algú allà, a la platja, ho juro per ma mare, jo li vaig dir vaig a fer un cafè i ara torno però no podia dir com, quan, què. Les pedres que duia a la mà s'havien desfet amb l'escalfor de la pell, i entre els dits degotava un fluïd dens i lleu alhora, com de cera d'espelma votiva.
-Què és...? -va protestar l'agent dels ulls blaus- No es pensi que això es pot quedar així, ho haurà de fregar vostè mateix.

dimarts, 11 de març de 2014

Tomeo a l'Orient


Javier Tomeo va publicar quaranta-sis textos entre contes i novel·les, amb preferència per aquest gènere tan car al nostre país que és la novel·la breu. Fins aquí la crònica oficial, perquè Tomeo va passar-se uns anys indeterminats escrivint western i terror a Ediciones B per encàrrec, sota el pseudònim de Franz Keller.

Tomeo va ser un mestre del micro-relat, i així va ser com em va arribar: des de fa molts anys retinc a la memòria el seu esgarrifós text


El cuc
-I tu, qui ets? -demano a la minúscula criatura que descobreixo als meus peus.
-Jo sóc el cuc -em respòn- Un animaló estúpid i lent. Respiro a través de la pell i el meu tub digestiu es prolonga d'un extrem a l'altre del cos. La meva mare, poc després de néixer, em va dir: "No et preocupis, Frederic. No ets ni intel·ligent ni bell. No tens ales. Ni tan sols tens peus. Però arrossegant-te, podras arribar a qualsevol lloc". 
Tomeo va ser reconegut sobretot a partir de Amado monstruo (1984), adaptat al teatre (una visió terrible i demolidora de les relacions mare/fill que faria empal·lidir Sigmund Freud). És un escriptor de diàlegs excel·lent i això facilita la teatralització, i cal insistir-hi: escriure bons diàlegs no és feina fàcil, i Tomeo n'era un mestre. Els seus personatges solen ser persones rares, individus de la frontera. Les situacions i el món en què viuen l'apropen a Kafka i a un absurd mediterrani, lluny de la distància dels centreuropeus: Tomeo és un escriptor aragonès establert a Barcelona i per tant estima els personatges. Potser li busco connexions fàcils, però crec que si hagués estat contemporani de l'altre aragonès genial, Luis Buñuel, haurien fet fabuloses col·laboracions.


El 1995 va publicar El crimen del cine Oriente, una de les grans novel·les negres situades a la Barcelona de la post-guerra. Basada en un fets que la premsa va recollir l'any 1950, Tomeo penetra en un realisme gairebé costumista. Com que aquest no és el territori per on se sol moure, accentua la grisor extrema de la vida als barris barcelonins del franquisme i crea una atmòsfera excepcionalment claustrofòbica i malsana. Una societat malalta, acovardida i miserable només pot crear psicologies de la mateixa categoria.

El text, de poc més de cent planes, exposa en la primera persona d'una assassina quasi involuntària les tristes relacions afectives i sexuals de l'època, la penúria econòmica i vital, els miserables rols home/dona promoguts per una societat hipòcrita i reprimida -però també intensament repressora. I no obstant la misèria, la vida i la mort s'obren pas: les persones es troben, parlen, follen i es maten enmig de la foscor.

La vida és imparable. Les passions empenyen entre la tenebra i la mitja llum. Que tot plegat succeeeixi en un cinema barceloní sembla tan literari que obliga a repetir-se tot això es va esdevenir a la realitat, això va passar. Perquè la càrrega metafòrica que du l'escenari d'un cinema de barri fa que la història, naturalment, hagi buscat ser traslladada a la literatura, que és on millor s'entén. Per a dir-ho com un eslògan, El crimen del Cine Oriente és l'altra cara de la moneda (la cara negra) de Cinema Paradiso. Poques vegades la lamentable indicació basat en fets reals ha afegit valor a un text. En aquest cas, a més a més, actua com un poderós mirall per a repensar les estranyes relacions entre la vida i el seu reflex literari.

L'anècdota del text és el seu origen: Pedro Costa li va encarregar a l'autor un guió de cinema, i aquest li va lliurar una novel·la. El 1997 es va estrenar finalment la cinta, però amb un guió escrit a mitges entre Tomeo i Costa.

Lamento dir que és una cinta fluixa, on Pepe Rubianes -en el paper protagonista- no acaba de convèncer i amb prou feines se surt del personatge Pepe Rubianes que tots coneixem (està infinitament millor Anabel Alonso!). La pel·lícula afegeix llum i resta claustrofòbia al text, possiblement per facilitar l'aspecte visual. Però en aquest camí perd l'angoixa i la tenebra moral que (per exemple) David Lynch hauria filmat a la perfecció.

Com que això és tan sols una opinió, deixo l'enllaç per qui vulgui veure un film poc més que correcte, -com diria un crític de la premsa.

El crimen del cine oriente (1997) on Vimeo.

dissabte, 8 de març de 2014

Neropioggia



Vaig llegir Pluja negra sense saber res de l'autor ni de l'obra, sense cap espectativa: es tracta d'un títol de la col·lecció Crims.cat i amb això en tenia prou. Tan sols amb la curiositat del qui s'apropa a un nom que no coneix, i a una novel·la que parla de l'illa de Sardenya. Un país petit enmig de la Mediterrània.

Flavio Soriga és un poeta que s'aprofita del gènere negre per a construir un breu poema en prosa, una elegia atmosfèrica i obsessiva. És molt probable que els puristes del gèner considerin Pluja negra com una falsa novel·la negra, i no obstant això, el text conté tots els ingredients i les pautes que defineixen el gènere. A les primeres planes hi apareix un cadàver. Hi ha un policia encarregat de la investigació (amb un ajudant sorprenent), una llista de sospitosos minuciosament descrits i desgranats. La investigació avança lentament, s'hi afegeixen personatges amb un cert ordre que Vladimir Propp explicaria perfectament i finalment el lector troba l'assassí. Un assassí que ha estat present en el relat des de bon principi, i que ha anat amagant lleument les cartes, però sense grinyolaments narratius.

Però... Pluja negra tan sols usa el relat negre per a parlar -poèticament- de la petita, hermètica i reconsagrada societat sarda. Intueixo que he après més sobre què és Sardenya amb Flavio Soriga que no pas amb qualsevol tractat de sociologia. Perquè Soriga gasta una sensibilitat de vegades esgarrifosa en el retrat, i aquest mestratge és tan visible en la creació atmòsfèrica com en la descripció dels personatges i sobretot de les relacions entre ells.

La genialitat del text és el maneig d'una curiosa sèrie de paradoxes que tan sols goso enumerar:
  • a partir d'un relat gairebé lineal, simple i desproveït de subtrames, parla d'una enorme quantitat de temes: l'amor i el sexe, la gelosia, l'afany de poder, les classes socials i l'explotació, la dignitat, l'homosexualitat reprimida, la religió, l'individu i el col·lectiu, les societats tancades, l'ecologisme enfrontat a la voracitat capitalista, el caciquisme...
  • en un context realista que de vegades s'apropa al registre periodístic (sempre tenyit de poesia) introdueix l'element fantàstic i l'onirisme (en la figura d'una misteriosa i simbòlica bruixa que s'apareix al comissari responsable de la investigació).
  • fa un retrat concís de la societat sarda que remet a qualsevol societat coneguda: les similituds amb la Catalunya actual són esgarrifoses i ens diuen alguna cosa sobre els països mediterranis ficats amb calçador a la mateixa Europa dels nòrdics. El monòleg del jutge que defensa l'ordre social, les elits i el poder de les bones famílies té una transcripció directa en clau catalana. Ídem per a la qüestió nacionalista, que té un gran pes en el relat.
  • sap relatar uns fets cruents, aspres i duríssims amb un llenguatge poètic i elegant, molt ric de matisos, construint frases llargues que incorporen acció i descripció, clima i estat d'ànim amb una fluïdesa sorprenent.
  • construeix un text de lectura àgil i de vegades vertiginosa tot i prenent-se diverses llicències, la més notable de les quals és la puntuació, que segueix un criteri propi i no-normatiu.
  • fa confluir el drama personal amb la tragèdia col·lectiva, el fracàs d'una societat que prefereix la injustícia abans que l'alteració de l'ordre i la contradicció de l'individu que no gosa buscar la felicitat. La conclusió moral de la novel·la és terrible: l'únic personatge que ha optat per rebel·lar-se contra la societat i que ha volgut viure lliure, en la cerca de la felicitat és... la víctima.
Cal fer un esment molt especial a la feina del traductor, un impressionant Pau Vidal en evident estat de gràcia.

Flavio Soriga fotografiat per Ana Portnoy davant la llibreria Negra y criminal de Barcelona.


Soriga llegint el seu poema Amore

dimecres, 5 de març de 2014

El poeta dels epitafis xilens


Vaig descobrir Hernán Rivera Letelier (Talca, Xile, 1950) per atzar, com sempre es coneixen aquelles coses i persones que ens han d'alterar la vida. Una minúscula ressenya al fons d'una pàgina em va fer saber de la seva novel·la El arte de la resurrección, i confesso que els meus ulls s'hi van aturar perquè la il·lustració de la portada és un fotograma de Simón del desierto, una de les pel·lis més estimades del meu estimat Luis Buñuel.


El arte de la resurrección es un dels textos més colpidors que he llegit en els darrers anys. No tant per la trama ni pels personatges (que són inoblidables) sinó per la factura, pel gust en les descripcions i per la bellesa del llenguatge. I per la capacitat de crear un atmosfera, per la sensibilitat tan delicada que li permet estimar i burlar-se, comprendre i caricaturitzar alhora.

Poc després vaig arribar a El escritor de epitafios, una novel·la breu (allò que els francesos en dirien una nouvelle per distingir-la del roman), i que aquí no acaba de tenir un nom però que podria definir-se -barroerament- com a conte llarg. Algun dia caldria parlar de l'escassa edició d'aquest format narratiu que, paradoxalment, ha donat alguns dels millors títols de la narrativa en els darrers dos-cents anys. Ara penso en el Bartleby i en Benito Cereno de Melville, El perseguidor de Cortázar, El cavaller inexistent de Calvino...

És al costat d'aquests títols que puc situar El escritor de epitafios. Si arriba a les cent planes és perquè l'edició ha optat per marges molt amplis i un gran cos de lletra. I en aquestes poques planes Rivera construeix un pesonatge dens, creïble tot i que de vegades eteri, entranyable i perdut en un món poc amable que tal vegada ni tan sols no arriba a hostil. Un personatge que té alguna cosa lleument bartlebiana en la seva obstinació, i que al capdavall d'una vida d'infortuni, es topa amb una inquietant Nena Gòtica que el transforma. Imatge de la bellesa (atracció i perill), la Nena Gòtica és una recreació personalíssima de la femme fatale a la manera de la Lolita de Nabokov, amb ingredients vampírics que remeten al conte de Sheridan Le Fanu. 

No és arriscat ressenyar aquest text en un bloc dedicat al gènere negre, perquè conté diversos elements que permeten llegir-lo en aquesta clau: hi ha un enigma, hi ha algú que investiga, s'hi descriu una societat malalta i llòbrega... i sobretot hi ha un final extremadament negre.

Rivera també opta aquí per un text de molta potència simbòlica i per un registre poètic ajustat, ple d'ironies que no sempre són evidents. Es permet reflexionar (sense estridències) sobre què és la ficció literària dins de la narració sense excursos ni sortides de to, i es passeja per un fil arriscat, sense por del ridícul.


[Nota: A Aire brut s'hi pot trobar una referència, a la pàgina 70. És la millor fórmula que he trobat per homenatjar l'autor i seva obra.
-¿Sabe como me llaman a mi? Me llaman el escritor de epitafios, no hace falta que le cuente mucho más... En estos tiempos el trabajo me desborda. Iba para poeta, poeta falangista, pero primero los ojos me impidieron ejercer y luego la guerra me empujó a este trabajo...

L'home va prendre la llibreta i la va fullejar de pressa. De cua d'ull Marín va veure una lletra formiguesca i atapeïda, línies de versos molt ajustades.

-Ahora, cuando intento escribir, solo me salen epitafios, como una maldición, mi cerebro ya solo piensa en estos términos... ¡Fíjese! -va assenyalar un racó dels papers-. Este epitafio se me ocurrió hace poco: "Esto es lo que les pasa a los niños malos". Me lo imagino escrito en el mármol... Esto debería impresionar, ¿verdad?

diumenge, 2 de març de 2014

Black, Jerry (o Bärlach)


El 1964 és l'any en què La Cua de Palla va editar El jutge i el seu botxí, una traducció de Friedrich Dürrentmatt. [També és, casualment, l'any en què vaig néixer].

El 1986 la novel·la es va reeditar a la col·lecció El Cangur d'Edicions 62. Història complexa i alhora magistral, és una reflexió sobre les paradoxes i les contradiccions entre la justícia humana i la Justícia, aquella idea platònica que ens ronda per la imaginació i que gairebé mai no hem sabut palpar. Explica la investigació d'un crim: una nena apareix morta enmig del bosc i un vell comissari a punt de jubilar -un mestre de la criminologia respectat arreu- s'obstina en resoldre-ho, tot i que deixat anar enmig d'una apatia enorme.

Tot i que la novel·la pot ser llegida en clau de gènere negre, possiblement va molt més enllà i parla de persones, somnis trencats, vellesa i oblit. Hi ha un aire trist, melanconia. Bärlach és una creació original perquè és ambigu, amaga sempre les cartes, reflexiona sobra la ortodòxia dels mètodes policials i té un currículum que mai no es revela del tot, ple de boira i rencor. No en va, el comissari va començar la seva carrera brillant en temps del nazisme. Entre d'altres qüestions que planteja, hi ha una evident referència nietzscheana: si t'apropes massa a l'abisme per mirar què hi ha, pot ser que l'abisme et retorni la mirada?

La novel·la ha estat adaptada tres cops al cinema, tot i que podrien ser més. Dirigit per Sean Penn, Jack Nicholson recrea un Bärlach inoblidable (convertit aquí en Jerry Black) l'any 2001, un any abans del seu grandiós Schmidt i en certa manera prefigurant aquest home a punt de la senectud que decideix donar un gir a la vida abans del final.

Molts anys abans, Vajda també havia dut a la pantalla Dürrenmatt (El Cebo, 1958) i el barroc Lars Von Trier el va adaptar (en el sentit més extens del concepte) a The element of Crime, (1984), extraordinàriament esteticista i plateresc, però ple de grans troballes visuals, d'una potència enorme i que semblen sorgir del món oníric.

(A l'adaptació de Penn hi apareix una nòmina esplèndida de secundaris de luxe, entre els quals destacaria l'emotiu O'Rourke i l'eficaç Sam Shepard, l'escriptor-actor per excel·lència.)


La versió de Vajda:

 

La versió lliure de Lars Von Trier:

dissabte, 1 de març de 2014

La mort misteriosa a la casa perduda de Josep Bonastre

Veure-hi amb un sol ull (agost 2013). Foto de L. Bosch




Fou una primavera i per atzar. Fou llavors que vaig descobrir la casa de Josep B, semi-derruïda enmig del bosc. Pocs dies després i a través del youtube vaig descobrir qui fou en Josep, i quan i com van ser sepultades les seves cendres per un grup d'amics.

A finals de l'agost vaig retornar a la casa. Les màquines havienn arrasat la construcció -i tan fràgil com era!- i havien llençat la terra avall, per fer invisible l'assentament i retornar a la natura allò que és d'ella. I la vegetació va retornar, en un sospir de fulles verdes i d'insectes. Amb prou feines es descobreixen petites peces: una corda, un retall de roba, papers dispersos. La llibreta de La Caixa solcada per una filera de formigues. El silenci és un eixordador brogit d'aire i de larves, vespes, remor d'arrels noves que solquen la terra negra i humida com la sang.

La qüestió del mètode

Calia recordar bé la combinació de trencalls -uns a la dreta, els altres a l'esquerra- per a retrobar l'antiga adreça de Josep B. enmig de la boscúria. Les alzines i els pins, els boixos, bancals d'inesperades falgueres.

Vaig confiar en la meva memòria i les meves deduccions, i així fou com durant dues hores vaig trescar pels camins sense trobar-la: ni la memòria ni les deduccions no em van servir de res.

Cap a quarts de vuit em vaig rendir. Vaig renunciar al meu objectiu i vaig emprendre el camí de baixada. Fou així com, sense pensar ni voler recordar ni emprar cap facultat racional vaig topar-me amb l'indret. Guiat per un instint remot i fràgil, gairebé oblidat. Quan havia perdut l'esperança vaig ser lliure i llavors vaig arribar al lloc. Tenia raó el vell filòsof: només som lliures quan hem perdut l'esperança.

Qualsevol comprendria quin és el mètode per trobar les coses que busquem si no fos perquè l'escola i els benintencionats consells materns i paterns ens han desaprès del tot.