dijous, 27 de febrer del 2014

Informe sobre la música i la llum negra


Des que ha despuntat el dia que ho estic veient. Arriba des de l'altra banda, travessa les persianes i em dibuixa traços als vidres del balcó, als porticons. Per un instant he vist un pentagrama, però després les línies han començat a créixer i a enfilar-se com si vulguessin escriure a tota l'estança.

Fins fa poc aquesta cambra del pis era quasi buida i no sabia què fer-ne. Ara, inesperadament, és l'estança més plena, on hi passo més hores.


Sé que em vol dir alguna cosa, que aquestes línies contenen un missatge, potser hi ha petites lletres blanques i resplendents amagades, potser són les miríades de pols refulgents les que contenen els signes. Però sigui com sigui no sé llegir-ho. Algú m'escriu en un codi desconegut i alhora no coneix el meu. A la nit li deixo notes escrites en una llibreta, amb lletres ben grosses i de cal·ligrafia acurada. Al matí trobo aquesta escriptura de llum. Ho provem, però no ens comuniquem.


Li ofereixo el palmell de la mà perquè m'escrigui a la pell. La hi deixo uns minuts. Imagino que algun signe hi quedarà estampat. Però el sol del febrer no té prou força. Apenes si em deixa una escalfor lleu.

Ressegueixo les ombres a les rajoles roges del balcó. Per si les lletres haguessin quedat allà. De vegades intueixo un signe clar, però després es fon, o descobreixo que tan sols me l'imaginava.

 

Quan a la tarda em poso escriure me n'adono que sempre usem tinta fosca. Les meves lletres són d'un negre dens, de tenebra. Ara de sobte em desconcerta pensar que en diem negatiu dels traços blancs escrits sobre negre. Vinc del fons del mar, d'un abisme d'aigua pregona i tèrbola. Vaig voler arribar a la llum, però no hi vaig arribar.

(Esbjörn Svensson va morir el juny del 2008 en un accident mentre practicava el submarinisme).

diumenge, 23 de febrer del 2014

Aquofèlia, aquofília, aquofòbia


Sempre he somiat grans onades que baten les finestres, rius desbocats, els xiscles d'horror qu l'agua emmudeix omplint los boques de fang verdós. O les insondables profunditats d'aigua tèrbola, quieta però temible, amb la quietud del monstre quan és a punt de desvetllar-se famolenc. Sempre m'ha atret la vora del mar furiós, la riba del torrent ensalvatgit. Sempre he tingut por de l'aigua i mai no he après a nedar.

Tantes vegades he contemplat la pintura d'Ofèlia i he pensat en l'instant final de Narcís. Tantes vegades he recordat aquell horrorós curset de natació infantil que em van obligar a fer, i el banyador negre amb flors grogues de la meva mare quan em submergia a l'aigua perquè li perdés la por. Tantes vegades he contemplat l'esgarrifor dels gats quan oloren l'aigua.

Vaig llegir amb inquietud la interpretació que fa Freud dels somnis amb aigua, sento un terror infinit quan llegeixo notícies de naufragis.

Per tots aquests motius vaig pensar que la policia mai sospitaria de mi si un cop morta et deixava en aquell gorg verd, vora la font dels Carlets.

Però van trobar les meves petges al llot, i a la roca de la riba, i pel camí de tornada fins a casa. Mai no entendré com pot ser que deixés un rastre d'aigua i de fang al llarg de set kilòmetres. Però al diable...! L'aigua em va seguir i no em deixa, no em deixa. Em nego a dutxar-me al calabós i el psiquiatre del presidi s'obsessiona, em vol fer perdre la por a l'aigua perquè sap que no hi major càstig, ni major tortura que pugui infringir-me, el maleït batraci.


dijous, 20 de febrer del 2014

Lovecraft resisteix


El suplement dels dijous Cultura/s de La Vanguàrdia arrencava el dia 19 de febrer amb unes fabuloses quatre planes dedicades a observar la pervivència de l'escriptor de Providence. Entre Javier Calvo i Albert Sánchez Piñol dibuixen el mapa que pot explicar les continues reedicions o fins i tot les noves: per a mi ha estat una feliç sorpresa que una editorial tan escrupulosa com El Acantilado hagi publicat El caso de Charles Dexter Ward (que fa poc vaig ressenyar en aquest bloc) i En las montañas de la locura: les dues obres extenses de l'autor. Tot i que l'editorial més activament lovecraftiana és, sens dubte, Valdemar.

Sánchez repassa el buit que la crítica literària ha dedicat a Lovecraft, sempre molt reticent a mirar-se amb amor els autors de l'anomenada literatura popular. No hi ha cap dubte que gran part del menyspreu és atribuïble a J.L. Borges, que considerava Lovecraft un autor risible. I malgrat tot, sembla evident que Borges es va fixar en Lovecraft per a compondre El Aleph. I també podem anomenar l'antipatia que desperta l'escriptor de Rhode Island pels seus continguts racistes, missògins i anti-semites (probablement exagerats i segurament descontextualitzats).

Com que la influència de Lovecraft és immesurable en el gènere del terror (però també en d'altres, i ara penso en Michel Houellebecq, per exemple), em limito a recordar Joan Perucho i el col·lectiu Ofèlia Dracs, o el bloc El joven Lovecraft que ha passat del bloc a l'edició en paper.

Tot i això, Lovecraft no ha estat especialment afortunat en les adaptacions al cinema, que són poques i no massa reeixides. Algunes de les cintes basades en els seus relats no passen de discrets telefilms i se m'acuden poques definicions més que pel·lícules entretingudes. Possiblement el component metafísic i oníric de l'obra literària dificulten una bona adaptació en imatges, però segur que tard o d'hora algú sabrà desfer el nus i traslladar aquest horror primigeni.

Per als curiosos, desprevinguts i morbosos, deixo enllaços a alguns films que es poden veure on-line i sense contravenir les lleis:
Abans de res, un fantàstic documental (subtitulat) per a introduir-se en el món de Lovecraf amb la participació de moltes veus:

Lovecraft: Fear of the unknown



I una petita mostra dels films, sempre menors:

Necronomicon (basada en el relat breu El gos)


L'horror de Dunwich

 In the mouth of Madness, (tràiler), de John Carpenter


A la llista de les versions hi podem afegir la saga Re-animator, més propera a l'humor negre i el gore. 

Cal fer una menció especial a la tasca que desenvolupa The H.P. Lovecraft Historical Society a través de cthulhulives.org, altament recomanable.

dimarts, 18 de febrer del 2014

Només un altre mort

http://librosenrique.files.wordpress.com/2010/01/solo-un-muerto-mas1.jpg

Deu fer uns tres anys que, en una biblioteca públic,a em van explicar que els llibres amb dedicatòria de l'autor no es presten. Decebut i contrariat, no vaig llegir aquella novel·la en la qual la signatura de l'autor havia esdevingut un estigma, el senyal d'una prohibició.

Un any més tard, l'atzar em va posar al davant aquell text, aquest cop a les estanteries d'una llibreria de barri. Del barri de la Barceloneta. Es tracta de Sólo un muerto más, i la va escriure el senyor Ramiro Pinilla, un senyor de Bilbao.

Li anava al darrere perquè busco formes actuals i properes d'abordar el gènere negre, la novel·la negra, com se digui. I vet aquí que Pinilla troba una fórmual que no és nova, però en certa manera sí. Sólo un muerto más és el resultat de sumar registres i gèneres, en un relat fluïd i aparentment senzill. Novel·la sobre la postguerra, sobre l'amor a la literatura en temps difícils, sobre la necessitat de ficció enmig d'una realitat nefasta. I no obstant, allò que fa el seu protagonista Sancho Bordaberri és investigar la realitat tètrica d'un crim a la seva ciutat de Getxo, esdevingut just abans de la guerra. Així, Pinilla entra en el gènere de la forma més convencional: un detectiu amateur, un crim, un misteri.

Pinilla elabora un delicat joc d'equilibris funambulístics amb aparent senzillesa, sense perdre el to lineal i assequible, amb humor. Va superposant capes, vernissos que a poc a poc van enfosquint el relat. Sancho és un llibreter que admira Chandler i Hammett, i vol viure almenys una vegada com un personatge: vol ser Sam Spade. Com li passa al Quijote, aquest accés a la ficció només serveix per a aprofundir en una realitat espantosa, no pas per evadir-se'n. El seu doble juga perillosament a detectius, i lentament va revelant una societat trista i terroritzada: la guerra civil és un texit de venjances i rencors, d'antigues pors, de petits odis familiars.


La novel·la és la forma que pren la realitat quan s'explica literàriament, en una narració. La ficció és la metàfora, i la metàfora és la millor descripció de la realitat que tenim, després dels microscopis. En la tesi de Pinilla, la novel·la juga amb el món real creant infinitat de petits jocs subtils, de miralls que es deixen caure suaument. Un llibreter que té un alter ego detectiu investiga un crim doble: les víctimes van ser dos germans bessons. Però un va morir i l'altre va sobreviure: el món és assimètric i complex. És el vell joc de la literatura clàssica: deformar el mirall per veure-hi més clar.
http://memoriasdeundesconocido.files.wordpress.com/2009/11/espejo_reina.gif

“Sólo un muerto más”
Autor: Ramiro Pinilla
Editorial: Tusquets
280 pàgines. 19 euros.

dijous, 13 de febrer del 2014

Jubilació anticipada (d'Anna Maria Villalonga)


Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que m’enganyaven. "La teva tasca comporta molta responsabilitat”, solien dir-me amb un cop a l’espatlla. “Ets imprescindible”.
Com un babau, m’ho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era l’estrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.

La professió m’obligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia d’estar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de l’horitzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no s’acceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.
N’estava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver d’aprendre noves tècniques. L’esperit teòric era el mateix. Només variava l’aplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. M’importava bàsicament el resultat. La factura impecable.
Mai no vaig arribar a comprendre perquè molta gent no ho entenia. Perquè aquella noia, una nit d’hivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.

Estava clar que era un servei a la comunitat.

Ara m’adono que tot és mentida. En lloc d’estar agraïts, els meus caps em menystenen. Educadament, sense gaire explicacions, m’han deixat al carrer. No m’han demostrat cap mena de mirament. De fet, vaig distingir clarament la ganyota de fàstic que intentava dissimular aquell cabró d’ulleres platejades mentre m’acomiadava: ”Ho sento, les coses han canviat. Ja no ho farem més. Ja no el necessitem. Però no es preocupi, li quedarà una bona paga”. 

Una bona paga? I a qui li importen els diners? M’han deixat amb les mans buides. M’han arrabassat allò que donava sentit a la meva vida. On ha quedat la dedicació al país, a la societat? On ha anat a parar el respecte per la feina dels altres? Malparits! Jo abans era important. Abans era algú.

I ara? Ara qui sóc? Res. Ja no sóc res. Res ni ningú.

Només tinc ganes de fer un darrer servei. Em deleixo per mirar directament el rostre del fill de puta de les ulleres platejades. Que se li revoltin els budells a la panxa quan comprengui, abans de sortir el sol, a qui va destinada la darrera injecció letal de la meva carrera. 

__________________________________

Anna Maria Villalonga

És molt fàcil i molt agraït presentar l'Anna M. Villalonga, gurú del gènere negre a Catalunya des de fa anys, i artífex de moltes iniciatives d'èxit que la majoria coneix. Potser perquè la seva labor investigadora i divulgadora és enorme, allò que menys coneixem és la seva faceta d'autora de ficció. A mi m'agradaria que amb aquesta col·laboració en aquest petit bloc, fos jo el qui ajudés a divulgar l'Anna M. i l'animés a continuar desenvolupant la seva feina com a escriptora de ficcions negres.
Ressenyo tan sols la principal referència d'Anna M. V. a la xarxa, des d'on es pot veure gran part de la seva feina:

diumenge, 9 de febrer del 2014

La casa del pare



dedicat a Jordi de Manuel, creador de l'inspector Sergiot


El text que segueix ha estat confeccionat per a il·lustrar les il·lustracions d'aquest video

Conserva sempre el patrimoni, deia en llatí a la gran dovella de la casa on vaig néixer. Recordo que em vaig girar per mirar el portal enorme, la darrera vegada, ara fa vint-i-cinc anys. Me'n vaig anar a un país llunyà, i després a un altre llunyà de tots dos, l'illa de les tortugues.

Fa uns quants anys, el pare -amb qui ens escrivíem esporàdicament, sense ganes- em va explicar que duia malament la viudetat, i que tenia una amiga. Una dona d'Haití, molt bona dona. La teva mare hauria estat orgullosa d'ella.

El novembre del 2013 vaig rebre l'avís que el pare estava molt malalt, i que m'havia convocat a casa. Vaig fer les maletes de seguida. Les coses tampoc no m'anaven massa bé i tot sovint havia de fer operacions estrambòtiques per a sobreviure.

Quan vaig arribar a la casa em vaig asseure al porxo a esperar. Van tardar apenes uns minuts en venir a detenir-me: el cotxe de la policia m'esperava ocult rere la cantonada. L'inspector Sergiot es va asseure al meu costat i em va preguntar. L'intrigava saber com m'ho havia fet, com podia haver viatjat de tant lluny, matar el pare i falsificar la seva lletra per escriure'm a mi mateix i convocar-me a una reunió familiar. I tot plegat sense deixar rastres.

Li vaig mormorar coses incomprensibles (que es foti, la pasma). Li vaig explicar que havia après moltes coses viatjant per les Antilles. I li vaig parlar de conservar el patrimoni. També li vaig dir que tan sols lamentava que amb tot aquest temps, la casa s'hagués degradat tant i amenacés ruïna. Això no ho havia previst.

dijous, 6 de febrer del 2014

Dominique Manotti i els mossos (Crims.cat)


Des de petit que tinc una relació complexa amb el poder. Deu ser per això que sovint tinc malsòns on em discuteixo amb el meu pare, l'Artur Mas o Barak Obama (en el somni, Barak parla un català que diries del Bages). Recordo que, quan era jove, havia donat pallisses monstruoses a Jordi Pujol i a Felipe Gonzàlez. El pobre Jordi no va poder-s'hi tornar mai però en Felipe, més corpulent, em va ventar un clatellot titànic que no oblidaré.

El darrer d'aquests somnis transcorre en un parc. Hi ha un enorme roserar darrera del qual tremolen els reflexos verds d'un estany. Les branques dels desmais s'arrepengen a la superfície ondulada, la besen, l'acaronen al ritme del brunzit de les mosques d'estiu. Assegut en un banc hi ha l'Artur, amb el seu vestit blau marí i el pentinat impecable. Ulleres de montura daurada (no les hi havia vistes mai). M'assec al seu costat, intercanviem algues frases de to aspre.
-L'única manera de garantir el futur d'aquest país és amb un govern fort, basat en l'ordre i el culte a la nació, que es desentengui de totes les teories humanitaristes i decadents, em diu. I llavors s'alça enèrgic i marxa a grans gambades,

M'atanso a l'estany. Intento comptar quans cadàvers d'ofegats deuen reposar-hi, al fons, colgats en el llot. Llavors em desvetllo. Me n'adono de seguida que la frase del Mas somiat podria ser del Mas real, però és massa perfecta per a haver estat somiada en un migdia canicular. No. Ja ho sé. L'he llegida en una novel·la negra: Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti. La diu un policia d'extrema dreta, corrupte i fastigós. És una cita literal.

La novel·la de Manotti és seca, brutal, despietada. Retrat de la corrupció policial en directe, sense filtres ni retòrica, sense frases subordinades. Una jove policia s'incorpora a la seva primera comissaria i cinc minuts més tard rep l'agressió sexual humiliant d'un superior. El superior següent fa la vista grossa. Els bòfies del torn de nit competeixen per controlar el negoci de la prostitució i lluiten amb els bòfies dels altres districtes per al domini del territori nocturn.


Al nostre país parlem sovint de normalització, i una novel·la que tracti de la corrupció dels nostres policies seria una bona notícia. Una notícia normalitzadora. Aquests dies la premsa ens està regalant el guió per a una bona història de policies tramposos, perillosos i addictes a la violència. Una història de mentides i encobriments, agressions, violència legítima i càrrecs polítics incompetents, o senzillament covards. O tristament corruptes, també. Com a França. La veritat (la dels jutges i les comissions d'investigació) no ens donarà mai un relat veraç ni verossímil dels fets. Caldrà esperar que la ficció d'una novel·la ens ho narri.

Com que no sé si cap escriptor català gosarà escriure-la, estic temptat de convidar la Dominique Manotti a casa, tout compris, i dur-li cada dia la premsa perquè es vagi documentant.

____________________________

Més sobre Dominique Manotti:

 


dilluns, 3 de febrer del 2014

El camí de la Virtut (per Ferran d'Armengol)



L’inspector Cruïlles ha tornat de matinada a l’àtic del barri vell. Estirat al llit, després d’una dutxa reconfortant, no pot aclucar els ulls. Vençut pel neguit s’aixeca i va a la cuina, arreplega una cervesa del refrigerador, el mòbil de sobre el taulell i un grapat de papers. Surt a la terrassa des d’on pot observar una escletxa de mar i terrats farcits d’antenes, roba estesa i obsolets dipòsits d’aigua. En una tauleta deixa la cervesa i els papers, inclòs un sobre amb el seu nom; assumptes mèdics personals que no dubta siguin motiu d’insomni. Els altres papers són les notes que ha imprès l’agent Miravet del cas d’aquesta nit.

Juga amb el telèfon, té dubtes. La vida no dóna moltes oportunitats com aquesta... mira les fotos d’altres morts involucrats en casos vinculats. Traspassats i tot, somriuen. Li roda el cap. Serà pel cansament, pensa ell.

Faltava poc per acabar el torn quan li han encomanat passar per l’antiga zona del Fòrum. Tenien un cas en un edifici d’aquells tan alts, a tocar del mar. Un cop allí i a peu de carrer observà l’alçada. Una sensació de vertigen l’omplí d’inquietud.

Superat el tràngol de despatxar amb la científica, Cruïlles entra a la cambra de bany. L’agent Miravet s’està dret, custodiant una noia asseguda a la tassa de l’inodor. Ella, tot i anar tapada amb una d’aquelles mantes tèrmiques brillants, fa goig.

—Jo no he estat, comissari... —s’aixecà ploriquejant en veure’l arribar.
—Inspector Cruïlles, Àngel Cruïlles, gràcies... segui, sisplau. 
—Puc dir-li comissari?
—Com vulgui... però tapi’s... —diu, amable, obrint el bloc de notes.
—Torrades, Virtuts Torrades... però tots em diuen Virtut.
—Sí, correcte, Torrades... Virtut... curiós. Expliqui’m, què ha passat?
—No ho sé, ja li he dit en aquest jove que no em treu els ulls de sobre, com si jo fos una no sé què! Sóc una treballadora autònoma, comissari... Què vol saber?

Cruïlles no sap si mai arribarà a comissari, que digui el que li sembli millor. —Virtut, sols explica’m què has vist.

—Res comissari, estàvem a les fosques i...
—Disculpi. Es pot tapar una mica millor?
—No li agrada la vista?
—Virtut, explica’m els fets, i mira de no destapar-te! —i dirigint-se al Miravet. —Fes el favor d’esperar fora, que no ens molesti ningú. —I torna a la noia. —Pots seguir... però escolta, hi ha un cadàver a la banyera, i hem d’esbrinar quina relació té amb tu, d’acord? O prefereixes passar una temporada a la garjola? 

—No! —s’exclama ella.
—Estàveu a les fosques...?
—Sí, fent l’amor. Fins quan ell no ha pogut aguantar més i s’ha deixat anar dins meu, bé, dins del condó. No ho faig mai sense, per seguretat, saps?
—Imagino... —el Cruïlles s’ha assegut en el bidet, recolzant el cap en un puny.
—Després de les magarrufes de rigor en acabar la feina, s’ha alçat del llit per anar a llençar la goma al vàter, i preparar-se’n una de nova, com feia sempre. Esperant-lo en el llit he fet una capcinada, fins que un soroll m’ha revifat. Ha estat un cop sec, i tot seguit he escoltat com un panteix, i després silenci. L’he cridat i he sentit un xiulet, m’ha semblat que s’estava rentant les dents, feia soroll de gàrgares i s’escoltava córrer l’aigua. Més tard m’he aixecat amb ganes d’orinar i és aleshores quan l’he trobat. Estava ofegat! Com podia imaginar que amb el cos obstruïa el desguàs? M’havia endormiscat Àngel, vaig molt cansada... oi que m’entens...?
—Virtut...
—Sí, comissari!
—Deixa’m la corbata, vols?
—Perdó, és que... els homes grans. Em poseu molt... saps?
—(Homes grans!) No ho sé senyoreta Virtut... hi ha alguna cosa més?
—Se’m feia estrany que trigués tant en tornar del lavabo, així que podeu us hi poseu un altre cop, saps? No sé pas que us dono... —diu ella obrint-se la manta.
—Ja m’imagino, no cal que em mostris les teves... eines de treball?
—Era per ajudar en la investigació... amb una visió directa del cos...
—No caldria... Bé, ja en tinc prou. Deixa les teves dades al Miravet, tens prohibit marxar de la Ciutat, i quan estigueu llestos, digues-li a l’agent que entri.

El Cruïlles encara pensa en el graciós moviment dels malucs de la noia, quan entra el Miravet. —Inspector, mentre vostè estava amb la senyoreta, han avisat que el jutge està arribant.

—Saps qui ens assignen? M’agradaria enllestir tan ràpid com sigui possible.

Abans de badar boca l’agent, se sent una veu a la llinda de la porta. 

—Cadafal, per servir-lo. Un quart d’hora, a tot estirar... —diu el jutge.

El Cruïlles surt a la balconada per respirar, vol omplir-se els pulmons d’aire marí. Encara és fosc. Revisa si hi ha una carta a la butxaca interna de l’americana, no li cal tornar-la a llegir, sap què hi diu. Pensa en el mort i no sap què creure de la noia.

—Inspector...! —el Miravet apareix en el balcó. —M’he connectat amb l’ordinador de la central, per saber si tenim la noia fitxada...
—Amb quin resultat?
—És el cinquè mort, aquest any, on ella hi està embolicada!
—Tot just estem al maig!
—L’any passat surt el seu nom en sis casos de morts per causes naturals. En certa manera aquesta és la primera accidental.
—Tens les dades?
—Ho he imprès tot, fins les fotos dels morts. L’atanso a casa?
—Em durà el jutge, aprofitaré per treure-li informació. 

A la terrassa de casa i mirant les fotos el cor li fa un glop. A les notes hi ha el número de telèfon; A.C. Virtut, posa al costat. Li cal coratge per trucar? Juga amb el mòbil, mirant de reüll la carta del metge. Creu saber a què es dedica la noia... 

Finalment marca... 

—Associació “Camins de la Virtut”, digui’m?
—Virtut!
—Comissari! Estava dormint...!
—Em sap greu... però tinc un dubte... ens podríem veure...?
—Coneixes els honoraris?
—No cal patir pels diners, insistiré fins que hi arribi.
—Tu manes, Àngel... Quan vols començar?
—Avui. Et va bé?

__________________________________


Amb en Ferran d'Armengol ens vam conèixer fa molts anys en una web quasi entranyable: Relataires en català. Han passat els anys... Forma part del col·lectiu Setze Petges, amb el qual ha publicat dos llibres. El recordo sempre vestit de negre rigurós i alhora és un amant del gènere: em diu que Poe, Hemingway, Lovecraft, Higshmith, Camilleri, Scot Card, P.K.Dick i Pedrolo són alguns dels seus referents.

dissabte, 1 de febrer del 2014

Artur Mas i el gènere negre


El video és per a l'Ana Portnoy, fotògrafa


Salvador Dalí deia que la dictadura afavoreix la creació artística perquè la repressió i les presons fan l'enginy més agut dels artistes (no és una cita literal). La proposició és tan desacomplexada i provocadora com discutible, i mai no m'ha convençut. Li respondria a Dalí recordant-li l'escassedat missèrrima de la producció artística a l'Alemanya d'entre els anys 1933 i 1945, tot i que el nazisme ha generat (a posteriori) obres cabdals de la literatura, el cinema, les arts plàstiques...

És indiscutible que les conjuntures polítiques poden inspirar, destrempar o excitar la imaginació: seria impossible imaginar l'obra de George Orwell sense el clima sòcio-polític tan convulsionat que vivia. La seva obra està condicionada per l'experiència catalana i espanyola que el va dur a escriure Homenatge a Catalunya, i que es pot resseguir en molts altres textos.

Però jo anava a parlar de l'Artur, que és de qui vull parlar perquè és el meu contemporani més proper: l'Artur és, aparentment, un polític mediocre i d'escassíssima dimensió literària. Però no obstant això, després de dos revessos electorals accedeix al poder amb una agenda semi-oculta de retallades pressupostàries i amb un únic projecte: esborrar totes les (minses) conquestes en drets civils, ecològics, laborals i fiscals assolits durant els dos governs anteriors. Un programa dirigit per l'ànim de venjança i que arrenca amb el pacte tàcit amb la dreta reaccionària del PP, els seus germans de classe. D'entrada, això ja promet donar peu a la creativitat tal com ho fan els venjadors mítics: des d'Orestes a Hàmlet. Sense oblidar el jove Adolf, que va viure revessos electorals molt similars.

I vet aquí que tot d'una l'Artur sorprèn tothom amb un gir nacionalista de gran càrrega simbòlica que pretén capitalitzar l'enorme potencial de l'imaginari patriòtic que suspiràvem per haver superat. D'ençà de Hitler, la potencialitat inspiradora i suggerent del discurs nacionalista ha estat enorme en el camp artístic: a ningú no li va passar per alt el cartell (entre ridícul i messiànic) de les eleccions de 2012. Ni l'ús excessiu de l'expressió de Joseph Goebbels la voluntat del poble, ni la coincidència del gir político-estratègic amb l'eclosió dels múltiples casos de corrupció al seu entorn, ni l'augment vertiginós dels casos de brutalitat policial de la pasma autonòmica, ni que usi sotto-voce la formació pseudo-militar Assemblea Nacional Catalana com a aliat tàctic. Ni que se citi i s'abraci (sense les càmeres de Tv3) amb Roberto Maroni, el líder la feixista Lega Norte italiana.

El to indissimuladament goebbelesià dels líders de Convergència (i l'abús propagandístic dels mitjans de comunicació públics) indueix a esmolar la ploma i l'enginy, i a posar fil a l'agulla. Abans no sigui massa tard. La professió periodística viu un drama que ens explicaran d'aquí a molts anys, perquè ara el drama els devora i els emmudeix: qui vol quedar-se sense feina? En quines plomes (perdó, volia dir: en quins teclats) confiaríem avui?

Diuen els entesos que la novel·la negra nord-americana (la clàssica de Hammet i companyia) explica millor que ningú què va passar a la societat dels EUA després del crack del 1929, i alguna cosa deu passar a Catalunya perquè d'ençà d'uns anys el gènere negre hagi esclatat amb tanta força. L'escriptor no és mai l'artista de la torre d'ivori sinó més aviat tot el contrari: és la veu conscient de l'ànima dolguda i lúcida. El qui adverteix, intueix i milita en el temor (i de vegades en el terror).