dilluns, 30 de desembre de 2013

L'Estrella es mor



1
El telèfon sona com un eco buit enmig de la llum tènue de la saleta. Del dormitori estant me l'imagino, distant i trist com un animal vell, i aquesta lluïssor pàl·lida que deu il·luminar-lo. Són tot just les sis de la matinada, no tinc ganes d'alçar-me. Fa tan sols uns minuts que m'ha desvetllat un somni estrany dins del qual ressona encara un murmuri com un degoteig d'aigua fangosa. És el segon cop que sona. Després encara hi ha una tercera vegada. 
-Bon dia, el truco... el truco de part de l'Estrella -és la veu d'una dona molt gran- Ella... ella està molt greu, pobreta, bé en realitat s'està... li queda molt poc temps. 
-Em penso que s'equivoca, senyora. 
-Vostè no és el Lluís B.? 
-Però no conec cap Estrella. 
-Sí, sí, és clar que la coneix -diria que somriu, inexplicablement- Fa molt de temps va sortir amb ella, ella i vostè van ser nòvios... 

M'estic dret i descalç. La rajola és gèlida i m'agradaria que el fred m'ajudés a desvetllar-me perquè sé que llavors l'escena es fondrà, jo seguiré dins del llit i el telèfon no haurà sonat. Estrella, repeteixo en veu baixa. Sí, crec que la recordo. Vam ser nòvios quan teníem vint anys, potser. I d'això en fa trenta. La vida ens va centrifugar, voldria dir: això que vostè anomena ser nòvios va durar un estiu, de juny a setembre, i no recordo ni tan sols el color dels seus ulls. El vuitanta-tres o el vuitanta-quatre.

-Ara l'Estrella és aquí a l'hospital... pregunta tot sovint per vostè i el truco perquè sé que no li queda gaire temps. L'Estrella se'ns en va i m'agradaria... Vostè té coses molt importants a fer que li impedissin...?


2
Un cop més enllà de la darrera ciutat gran, la carretera circula en zig-zag i s'enfila vers les planes altes. La boira s'aixafa contra l'asfalt, i la llum del migdia és altra vegada com la llum lletosa i malalta de la matinada. El paviment es deteriora, he de conduir a poc a poc per evitar els enormes esvorancs plens de fang gris. Lluny de la capital, els senyals de la misèria no deuen preocupar les autoritats.

En aquest altiplà erm hi apareixen les banderes que el govern local ha fet plantar, agitant-se corpreses i humides al vent glacial. Esfilagarsades i remotes bufetegen els flocs de boira blanca. Com més llòbrega esdevé la carretera, més símbols patriòtics esgarrapen el no-res. Ara la ruta és una recta amb un suau pendent entre masos abandonats i antics conreus que la malesa ha reconquerit. Veig més tristesa i més banderes.

Quan vaig arribar a l'hospital la nit es va cloure de sobte. Tot i que sabia què estava passant al hospitals del país, encara no ho havia vist mai. El personal era molt escàs, i la deixadesa i el cansament s'havien apropiat del lloc. Vaig caminar entre enormes sales buides, ascensors fora de servei, testos lletjos amb ficus moribunds.


3
La velleta m'esperava en una sala desolada, amb un escampall de vidres esberlats per terra. L'urpa del fred s'escolava per la finestra esclatada. S'estava immòbil i perduda sota les bombetes agòniques. No havia vist mai aquella dona que seia al costat d'un transistor de piles. La ràdio emetia música romàntica russa, la mena de música preferida del règim des d'un temps ençà.

Em va mirar amb uns ulls eixuts, esgotats de plorar tant. No de plorar per la seva filla: aquells ulls havien plorat tota la vida. Tenia un fòssil de llàgrima arran dels llavis.

-Arriba tard... però en fi, l'important és que ha vingut i jo ja sabia que vindria. El cor... el cor al final no ha pogut suportar tanta... L'Estrella està... però segur que si vostè ha vingut fins aquí la deu voler veure, i no crec que ningú ens ho impedeixi, no ho crec. No sé si hi ha ningú més, ara, han marxat...
Vam caminar per un corredor de rajoles verd poma malalta on s'asfixiaven els fluorescents, sense aire. A les parets, el líder de la Pàtria ens somreia severament. Emmarcat austerament, el retrat del líder apareixia cada vint o trenta passes sota unes frases simples i tribals.

La mare va descobrir el rostre de la filla morta, doblegant amb molta cura el llençolet blanc fins al coll. Vaig mirar aquell rostre dolç i pàl·lid, tanta serenitat en un perfil d'ivori. L'arc de les celles, la corva dels pòmuls, l'angle precís de la mandíbula, l'amplada del front quasi grega. Mai de la vida no havia vist aquella dona. N'estava segur: per més dels trenta anys passats, jo sabia que mai no havia estat abocat damunt seu fent l'amor.
-Oi que és molt guapa? És molt guapa, oi?
I vaig fer que sí, que sí amb el cap.
-Vostè fuma, oi que sí? He sentit l'olor. Segur que té ganes de fumar. Anem a fora si vol.
Vam desfer el corredor dels colors tristos.
-M'estaré amb vostè a fora mentre fuma. Sap? No sabia que vostè existia ni que l'Estrella l'estimava tant fins fa pocs dies. Però ho entenc. Vostè sembla tan tranquil, tan reposat... Mai no va tenir massa sort amb els homes.

4
Ens vam asseure al porxo i vaig embolicar la cigarreta. La punta brillava més que les estrelles. La vella es va asseure al meu costat engiponada dins una jaqueta passada de moda i massa escassa per aquell fred.
-I què farà ara? Suposo que no deu voler tornar a casa, tan de nit.
-No, no ho sé. Tornaré, però sense pressa. Fa uns mesos vaig perdre la feina, o sigui que de pressa no n'hi ha, encara que demà deu ser dilluns.
-No té feina? Carai, quina casualitat... aquí estan buscant un encarregat de la morgue. No troben a ningú, és clar. La gent marxa del poble des que va començar tot això...
Vaig mirar l'esplanada que s'obria davant de l'hospital. Només hi havia el meu cotxe.
-Pensi-ho, no se sap mai la vida... Què ens té preparat, oi? Qui ho sap! Potser aquest era el seu destí, el de l'Estrella i vostè, trobar-se i acompanyar-se després... després de tot.
Vaig esclafar la burilla contra la paret de marbre gris i em vaig quedar mirant l'ull negre que havia dibuixat la nit buida l'ocell mort a terra l'òliba escrutant el ratolí la cendra que vola.

-M'ho pensaré, de veritat que ho pensaré.



divendres, 27 de desembre de 2013

Jordi Pujol (un conte d'inquietud)


En Jordi Pujol sempre s'havia sentit incòmode de dir-se Jordi Pujol. Havia somiat infinits cops un món alternatiu, en què mai no havia existit el polític d'aquell nom, i aquest món deuria ser el paradís. A banda de les incomptables burles que havia hagut de suportar, hi havia una qüestió més enervant. Perquè havia pensat moltes vegades en anar al Registre Civil a canviar-se el nom (o bé variar alguna grafia del cognom: Puçol, Bunyol, Pujal) però sentia que el canvi alterava la seva identitat.. Es demanava: seguiria sent ell si es canviava el nom? Perdria la personalitat? Mantindria la seva essència si es digués com un altre?

Totes aquestes qüestions es van dissoldre el dia nou de juny, el dia en què la vida el va dur a mirar-se el món amb uns altres ulls.

El dia nou de juny en Jordi Pujol es va llevar amb un neguit estrany que deuria provenir d'un somni incòmode. Tot i que no en conservava cap imatge, se sentia amenaçat d'una manera desconeguda. Potser per aquesta sensació nova, contra la que no sabia com lluitar, va fer un parell de gestos absurds i es va fer una esgarrinxada al braç mentre posava la cafetera al foc. Va mirar la ferida: un tallet li obria la pell. Esperava veure brollar la goteta de sang, però passaven els segons i no sortia el líquid vermell i tebi que caldria. S'hi va fixar. Per l'obertura de la pell va descobrir una matèria desconeguda a sota. Es va fregar els ulls: potser encara somniava. Però no. A poc a poc va gosar burxar, amb molt de compte. Va pinçar alguna cosa amb dos dits i va estirar enfora. Era una mena de llana, un teixit bast i aspre. En va fer una boleta i ho va olorar: no feia cap olor. Mentre palpava aquell tacte eixut li va venir un record dels dotze anys. Just en sortir de la infantesa, un bon dia va decidir fer un petit ritual mig conscient i va sacrificar en Teddy, l'osset de peluix que l'havia acompanyat des de temps immemorials cada nit de cada dia. I vet aquí: li va clavar les tisores al ventre, i va tallar amb ràbia fins a destrossar-li el tòrax sencer. De dins del Teddy en va sortir exactament aquest material. Una mena de llana sintètica, inodora i estèril. Just això mateix que ara es descobria sota el tall inoportú.

Va estirar una mica més de llana per veure si només era un simple abscés i a sota no hi hauria la carn i la sang. Però no: aviat va desistir de seguir burxant, perquè va comprendre que acabaria per buidar-se el braç sencer i no trobaria teixits orgànics, sinó llana i més llana. Va engolir saliva, va anar al lavabo i va posar-se un bocí d'esparadrap que cobria la ferida perfectament. Va tornar a la cuina: la cafetera començava a esbufegar. Es va posar el cafè i va seure al tamburet. Va fer un glop. Llavors encara mantenia l'esperança que no fos real, que hi hagués un error, una mena de fallada tècnica de la percepció i que ben aviat es restabliria la normalitat. Va decidir que en aquest cas cal fer alguna cosa, algun moviment: es va posar sota la dutxa i va engegar l'aigua freda. Mentre tremolava va sentir com la Marta es llevava i sonava un cop de porta: havia baixat a buscar el diari. Com cada dia, sense variacions. Uns minuts més tard, li va arribar la remor de la nena que també havia sortit del llit i havia engegat el maleït CD del Marilyn Manson -no podia comprendre com coi li agradava aquell monstre.

Durant l'esmorzar, tots tres asseguts a la minúscula tauleta de la cuina, va estar més enginyós i bromista que mai. Fins i tot les dues dones se'n van adonar:
-Et trobes bé, papa? -va fer la Marteta, alçant la seva cella preferida.
-Perfectament! -va dir en veu molt alta. I es va meravellar a sí mateix que la seva capacitat de fingir fos tan fantàstica, tan convincent, tan rodona.

Va fullejar l'Avui. Quan es va topar amb la intolerable columneta del Sostres no es va indignar, com d'habitud. Es va sentir indiferent, fins i tot va sentir com se li desvetllava una mena de compassió per l'articulista. Avui no el trobava miserable, tan sols pobre i desesperat. Algú que, com ell, sofria d'un mal sense nom.

Va romancejar pel pis, buscant-se coses per fer i anar passant el temps, esperant que les dones marxessin.
-Què fots, avui? -va adonar-se'n la Marta- Faràs tard!
-Que es fotin -va respondre- Per un dia que arribi tard no s'enfonsarà el món.
-Això segur.

Finalment es va quedar tot sol al pis. Va esperar uns minuts -no fos cas que la Marta hagués oblidat alguna collonada i tornés enrera. Després va aixecar lleument l'esparadrap i va mirar dins la ferida. Una punteta de llana sortia enfora, enganxada a l'adhesiu. No hi havia variacions. L'anomalia començava a tenyir-se de normalitat i tocava anar-se fent a la idea que era un home de peluix. Es va asseure al sofà i va contemplar les parets i el sostre. Semblava que la resta del món era igual, tan indiferent al seu canvi que el deixava anorreat, enxiquit, extenuat. Se li acumulaven explicacions i raons, espectatives funestes, opcions esgarrifoses. Se sentia com si l'haguessin enganyat, estafat.

Però poc després va pensar que ser un home de mentida o de peluix no l'eximiria de seguir pagant la hipoteca, de treballar o de portar-se bé a casa i complir amb tota la llista d'obligacions. Es va preguntar si els homes de peluix tenen líbido o no, o si també la poden fingir com havia fet ell amb el bon humor durant l'esmorzar. Si es poden fingir totes les coses de la vida.

I així, mentre viatjava en metro cap a la feina, en Jordi Pujol va decidir que de fet tot esdevenia molt més fràgil que abans. El peluix és tou i delicat, li caldria vigilar i protegir-se, i passar la resta de la vida simulant que no era peluix sinó víscera allò que li omplia la pell. Va sentir que es tornava més conservador. Va pensar que fins i tot potser caldria votar Convergència a partir d'ara.

Una mica més tard va somriure's cap dins -cap al peluix- quan es va preguntar si a partir d'ara li caldria dutxar-se o bé hauria d'anar a tintoreria Hungría a què li fessin rentats en sec de forma periòdica. Cada dijous, per exemple.

dissabte, 21 de desembre de 2013

Vals d'aniversari


Per aquestes dates fa tres anys. O quatre. La dona a qui més he estimat em va dir que ja no m'estimava. O que potser sí, però ja no prou ni d'aquella manera, que ja no podia. Va trobar un pis no massa lluny del nostre, i he de reconèixer que va ser hàbil: me'l va deixar visitar un cop perquè en tragués les meves conclusions. Era força més acollidor i comfortable, més nou. I més bonic. L'havia decorat amb la senzillesa i el bon gust que són propis de les dones serenes, de més de quaranta i molt sensuals. Era càlid, la llum es distribuïa de forma harmònica pel salonet, amb tons taronges i d'ambre.

Llavors o una mica més tard vaig descobrir que havia estat un error no deixar-li fer canvis a casa nostra. Sempre he estat poruc i conservador, i quan ella m'explicava idees per a redecorar la casa jo feia que no, que no. Ho podia haver salvat tot fins a uns dies abans, però ara ja no. Evidentment, ara és tard.

El labavo era molt espaíós i disposava d'una banyera enorme i circular al bell mig de l'estança. Vaig comentar-li que aquell detall no em semblava de bon gust, que ho trobava ampul·lós o pretensiós. No recordo quina d'aquestes dues paraules odioses vaig pronunciar. En realitat jo m'adonava que a l'enorme banyera hi cabrien dues persones, que jo mai no seria cap de les dues. Ella va somriure perquè ho va comprendre. Ja no l'he tornada a veure mai més.

No vaig buscar consol enlloc però em vaig refugiar en les lectures oblidades. Dunsany, Lovecraft, Machen, Derleth i Ligotti. Eren llibres empolsegats, al capdamunt de l'estanteria. Feia anys que no els llegia perquè gràcies a aquella dona m'havia començat a interessar pels contemporanis (Auster, Irvin, Bellow, McCarthy, Roth). Duien tants anys tan oblidats que em va costar trobar-los.

Quan vaig obrir l'exemplar de Los mitos de Chtulhu d'Alianza editorial vaig sentir una fiblada al dit del cor. Era un dolor intens, una laceració o una cremada. Vaig retirar la mà amb un crit agut i mig ofegat i vaig contemplar la gota de sang que rodolava per la pell i tenyia l'ungla. Vaig xuclar. El dolor era terrible, desproporcionat per a una punxada tan menuda. Mentre em xarrupava la sang, de reüll, vaig percebre la taca negra que es recargolava entre els fulls. Tenia la mida d'una mongeta i era d'un negre lluent.

Mai no havia vist un animaló com aquell, ni enlloc del món ni dels llibres, ni als documentals de la televisió. Em vaig posar les ulleres i m'hi vaig apropar. Tenia unes potes fines, gairebé imperceptibles, desenes o centenes de potes que semblaven propulsar-lo lentament per damunt del paper com si nedés en un fluïd espès. Quan se'm va acudir tancar el llibre de cop per esclafar-lo va ser com si m'hagués endevinat: fa fer un bot prodigiós i va desparèixer rere l'estanteria. Vaig retirar els llibres, vaig retirar la pròpia estanteria i vaig escombrar i fregar amb lleixiu. Però ja no el vaig poder trobar mai més.

Cada dia em sentia més atordit, més malalt. Apenes si em podia alçar del sofà. Vaig rodejar-me de llibres per tenir-los a l'abast, preveient que aviat ja no podria fer res més que llegir ajegut al sofà mentre esperava el desenllaç. Era una fatiga enorme, amb tot l'aspecte de ser definitiva. Quan em vaig adonar que rodejar-me de llibres havia estat un error ja no tenia esma d'arreglar-ho. Sabia que l'insecte -o allò que Déu vulgui que sigui- era allà, en algun d'aquells volums.

Vaig somiar que la dona a qui més he estimat a la vida era a la banyera en companyia d'un jove i bell amant. El jove l'acaronava a les espatlles i als pits amb una mà, mentre que l'altra la mantenia ben closa. Quan es va adonar que jo el mirava la va obrir i em va mostrar l'insecte. Ara el podia veure ampliat com per efecte d'una lupa enorme. En un extrem del cos tenia uns plecs que recordaven vivament el meu rostre, amb la punta d'un ganivet emergint d'entre els llavis. El dolor era insuportable i dolç alhora. L'aigua de la banyera era roja de roig sang, plena de bombolles vermelles.

Mentre em recargolava vaig sentir que algú, vingut d'entre els morts, trucava el timbre de casa i colpejava la porta massa dèbil. M'acusava d'un crim espantós i jo només veia els llibres i pensava: bé, no passa res, les presons o els hospitals són uns llocs magnífics per a la lectura.